El final d´una època
joan enric carreras mercader.
Bellcaire d´Empordà.
Està fotuda la cosa, els «tècnics» diuen que si l´economia s´arranjarà el 2014, que si patatim que si patatam, i res, la veritat és que els qui tenen el capital no el juguen, ni el jugaran muntant empreses, això segur, el qui vulgui una ocupació (no un sou) haurà de buscar-la en les petites coses, tal com ho fèiem als anys 60 i sense gaires exigències de voler cobrar el que necessites per gastar, i com que estàvem acostumats a gastar molt, ja que el sou havia de ser gran, no pel que sabies fer, els qui no sabien fer quasi res, també demanaven un bon sou. Les empreses han deixat de ser el que eren, perquè els empresaris no poden seguir sent els burros dels cops, l´administració en contra, per a Hisenda un més que possible defraudador, per als Sindicats un a perseguir, per al treballador l´amo és un explotador, etc., etc. Com si la feina arribés sola a l´empresa i pel sol fet de ser «empresari» havia de ser plena la «caixa», per què el qui va començar d´autònom, tot sol, i després va agafar un treballador, i després un altre... a la primera pòlissa bancària ja s´estava jugant casa seva, de seguida en diuen «empresari» i penso que aquí tenen el greu problema els qui ens manen... i els qui ara estan a l´atur...
Els grans empresaris només inverteixen els seus diners en matèries base, la transformació i la fabricació la deixen pels «tontos», i per això les fàbriques van tancant... I a la Banca els és igual, perquè venen «deute públic» que fins el fons de la Seguretat Social l´han invertit en aquest deute, on tot Europa està endeutada, i si l´atur puja, doncs és igual... Només tindran més cases i pisos els Bancs, i per les carreteres cada dia veurem cotxes més vells, perquè ara anem amb cotxes que no els podríem comprar amb els ingressos actuals... O no? Cal buscar ingressos, però de sous penso que nanai...
Objectiu: espanyolitzar-nos
Ariadna Esquius Morote. Cassà de la Selva.
Fa un parell de setmanes que penso en l´actuació del diputat d´ERC Joan Tardà al Congrés de Diputats, a Madrid. I em pregunto: És cert? És cert que hem hagut d´arribar fins aquests extrems? Per què no podem gaudir tranquil·lament de la nostra llengua sense que ningú ens pressioni? És que es pensen que el fet d´imposar-nos el castellà dins l´educació farà establir barreres cap a aquest sentiment català que ens guia cap a la llibertat i cap a la nostra independència? No. No s´adonen que cada país necessita tenir les seves pròpies característiques, aquell símbol d´identitat que el faci diferent de la resta.
Aquí no hi ha hagut mai problemes de convivència pel tema de la llengua; que quedi clar: no hi ha hagut ni hi ha fractura social. En tot cas, és el que s´intenta «vendre» des de fora i constitueix un greu atac a la nostra convivència.
És per això que el nostre problema no és el castellà en si, sinó el comportament d´algunes de les persones que el parlen i, sobretot, les declaracions i els fets dels membres del partit que governa en aquests moments a Espanya: actituds nefastes que lluiten dia rere dia amb la pretensió que els catalans ens sentim espanyols «hasta la muerte». Intenten convèncer-nos que sempre formarem part del territori espanyol i que la idea de ser lliures és utòpica. El seu epicentre, doncs, és aquest: espanyolitzar-nos abans que sigui tard. Com es sentirien molts dels alumnes que, per entendre´ns, sempre han sigut del pa amb tomàquet i la botifarra, tant els nascuts aquí com a fora, integrats des de fa anys, fent classes de matemàtiques en castellà? La situació se´ls ha anat de les mans.
Ja ho va dir el poeta Maragall: Adéu, Espanya!
Talment els crancs
Àngela Ferrer i Mató. Girona.
El Govern està planejant endarrerir l´edat de jubilació més enllà dels 67 anys. Llavors em ve al pensament un temps pretèrit en quèquan deixaves de treballar per motius d´edat o potser de salut no cobraves res de res. I recordo el meu avi matern, que era agent comercial i molt eixerit i que morí als 94 anys, que va treballar fins uns anys abans de morir. Ell no volia viure a costa dels fills i va poder seguir en actiu fins tan avançada edat, però quants avis van malviure sense tenir res més que l´ajuda dels fills que de vegades, segons la seva situació econòmica, no podien oferir tot el que podien necessitar?
Tal com van les coses, temo arribar a situacions que eren molt vexatives per a les persones grans, que després d´haver treballat tota una vida i pujat els fills, havien de viure a costa de la família, cosa que considero molt trista per a qui s´hi troba. De mica en mica i com els crancs que caminen no endavant sinó endarrere ens anem apropant a aquells temps de tan mal record. Per altra part, i donades les pensions que cobren molts dels nostres grans, que estan congelades fa molta anys, i la pujada del cost de la vida, de mica en mica anem reculant i tornant a temps que no vull ni recordar.
Persones que han ajudat a pujar el país i a aconseguir un benestar a partir de la jubilació ara veuen amenaçat el seu avenir. Quin tipus de govern pot ser tan cruel? Ells s´han blindat, però estan deixant amb el cul a l´aire a qui, innocentment, els van votar. Avancem com els crancs.
La Guspira
d´Alfons Quintà
llorenç riera. girona.
Prèviament, li anticipo que després d´aquesta «opinió» ja plego, no vull entrar en cap mena de polèmica, ja hauré exposat amb tot el respecte que em mereix les meves discrepàncies a articles de la seva La Guspira, sempre plens d´estirabots i d´escarnis. Un servidor, com ja sap, està les antípodes respecte a vostè; he tret el títol de català recentment i ja fa 6 anys que estic jubilat.
Durant tota la meva vida laboral vaig estar viatjant per tot Espanya i segueixo tenint amics arreu, digueu Andalusia, Extremadura, Castella, Galícia, etc. Ara bé, vostè creu que pel dret a decidir o pel sobiranisme trencarem?
La Guspira, títol dels seus articles, li agradarien les trencadisses i encendre focs, però sr. Quintà, aquest país i la seva gent no han estat mai per incendis: desgraciadament, ja se n´han d´anar a apagar a corre-cuita en temps calorosos i provocats moltes vegades per ments retorçades i malvades.
És democràtic escriure, parlar, defensar una manera de veure les coses, és bo i es pot discrepar, no faltaria més, i vostè ho podria fer igualment d´altres maneres molt més al·legables. Tregui´s del cap i sàpiga segur que aquí no es calarà foc ni es trencarà res.
Segueixo dient i pensantque el sr. Mas (el seu Moisès) és un gran president de la Generalitat i que al meu modest entendre és precisament el que necessita aquest país en aquests moments i circumstàncies tan difícils. I no seria millor explicar en la seva Guspira que s´ha vist la sra. Sánchez-Camacho i el sr. Oriol Junqueras junts, agafats per l´espatlla a l´entorn de l´hemicicle?
No és millor buscar consensos a fer trencadisses
