Des de Hitchcock, el millor suspens consisteix a anticipar el desenllaç. Doncs bé, el PP obtindria millor resultat que l'anunciat pels sondejos contra el bipartidisme. Aquesta conclusió aplica l'elemental argument que cal votar algú. Els enquestats expressen amb claredat el seu rebuig manifest -fàstic, si aquesta impressió gaudís de traducció percentual- cap a populars i socialistes. No obstant això, no disposen d'altres sigles per canalitzar el seu descontentament. UPD és un partit irrellevant en les recents eleccions a Catalunya, Euskadi o Galícia. Plantejar-se amb rigor demoscòpic que Cayo Lara serà des de IU el pròxim líder de l'oposició, si no president del Govern, és digne d'una portada d'El Jueves.
El PP no ha caigut tan baix en l'estima ciutadana com en la corrupció que l'enfanga directament i col·lateralment, a través dels seus banquers de cambra. Els sondejos més atrevits destaquen que un de cada dos votants populars renega de l'ús donat al seu sufragi, per la qual cosa no reincidiria avui mateix en el que considera un error. "Avui mateix" és l'expressió clau, perquè les eleccions estan a anys vista llevat d'una versemblant implosió de Rajoy. Una porció significativa dels enquestats es refugien en l'abstenció o el vot en blanc. Si el pròxim Congrés hagués de respectar amb escons buits l'hostilitat del cos electoral, més de la meitat del recinte parlamentari estaria desocupat.
L'enfonsament fins a allò irreconeixible de PP i PSOE sintonitza amb la indignació perceptible en els fòrums ciutadans, llevat que no passarà per molt que ho pregonin els sondejos. Mai ha succeït. S'ofereixen enquestes amb la meitat del cens com a abstencionista, seria més correcte no publicar-les. En donar-hi crèdit, els mitjans llancen pedres sobre el seu propi teulat, ja que desconfien de la seva capacitat de mobilitzar els votants amb l'espectacle circense que munten en cada cita electoral. Gràcies a aquesta pressió, un de cada dos abstinents d'ocasió acabarà per desplaçar-se cap a les urnes. La qual cosa torna a la situació de partida. A qui votaran, si les opcions tradicionals segueixen copant el mercat?
La caiguda del PP fins als extrems descrits en els sondejos no només és falsa, sinó que constitueix una excel·lent notícia per als populars. Gràcies al fet que el PSOE sempre perd més, perquè Rubalcaba és el sòl del PP, i a l'absència de reemplaçaments viables que facilita la fragmentació, la dreta obtindrà millors rendiments amb una collita inferior de vots. N'hi ha prou d'examinar el cas de Galícia en les últimes autonòmiques. Els conservadors van perdre 135.000 vots i van guanyar tres escons, per consolidar la majoria absoluta. El secret està en el fet que no es voti gaire, però a preservar una majoria entre els incapaços de curar-se de l'hàbit.
En tot l'anterior, es confereix als sondejos una estatura mítica incompatible amb el seu nul valor matemàtic. Les enquestes distorsionen les seves pròpies dades en transformar el "vot decidit" -l'únic que poden mesurar entre els sondejats- en una esotèrica "intenció de vot", fabricada amb equacions que no tenen res a envejar als algoritmes que han ocasionat més d'un col·lapse borsari. Al marge de la falsificació del seu propi contingut, els sondejadors encara han d'explicar els seus fracassos espectaculars a Andalusia i Catalunya, que serien suficients per retirar-los el mínim crèdit. Amb la manipulació que els seus autors reconeixen i exalcen, tenen el mateix valor que un comentari de taverna, on la xerrameca col·loquial se substitueix per la numerologia abstrusa.
Els sondejos es limiten a traslladar l'evidència que "la gent està molt enfadada". Una obvietat tan grossa tampoc danya el PP tant com sembla. George Lakoff, sociòleg de capçalera de Zapatero, ja recordava a No pensis en un elefant que la majoria de votants no es mouen pels seus interessos, sinó per les seves idees. Del contrari, ni un sol treballador del sector privat ni funcionari votaria mai els populars. I per descomptat, les crítiques extremes no faran cap mal a la volença cap als sondejos. Keynes afirmava que només el sexe és comparable a la fascinació que exerceixen les estadístiques. Es tracta doncs de fer-les anar amb cura, per suportar els seus efectes secundaris. En el cas d'un sondeig polític, tenen valor totes les facetes de l'estudi que són alienes a la determinació del vot de la població.
