De matinada fins al migdia. Al Trueta, al Clínic o al Marañón. El passadissos són idèntics. Tot i fent la cua interminable d'alguna manera t'has de distreure i ?inventar-te la teva pel·lícula, en el meu cas, confesso que un xic paranoica. És vostè l'última? Li dic que sí o que no perquè jo estic en el meu rotllo. Això de la SS em porta a reviure aquell tràgic passat de totes les cues de la mort esperant que els cridin al crematori. M'agafa una fred negra com les cendres. És vostè l'última? Jo què sé, o la primera, tant se val, com més aviat acabem millor. Ara em toca. "Senyora, vostè tenia hora per les nou i ja són les onze. Li ha passat el torn". "Però és que jo sóc aquí des de les vuit". "Ho sento, s'ha de tornar a posar al final de la cua". És vostè l'últim, li pregunto submisa a un home pàl·lid que amb prou feines ?s'aguanta dret?

Vaig corrent als lavabos d'home / dona / cadira de rodes. Quan torno la cua s'ha fet més llarga i torno a demanar: "És vostè l'últim?" L'home ni em mira ni em respon. "Si us plau, estic cansada i he de seure, em pot guardar el torn?" La gent de la sala sembla mig endormiscada i jo em contagio i torno al meu somni de les SS i els seus Camps ?maleïts. De sobte els desperto a tots amb els meus crits: "Jo sóc la primera!" I tothom em cedeix el pas. Estúpida, sento que murmuren tots plegats, mentre una veu de micròfon gelat diu el meu nom i que passi al despatx 62. El metge no em diu ni bon dia i tecleja com un boig a l'ordinador. Em dóna una recepta per prendre al matí, al migdia i el vespre: "Passi pel control de les infermeres i demani el seu volant", mentre agafa l'aparell de parlar i diu que passi el següent.

Surto al carrer i l'aire i el sol em desperten. Em prenc a la terrassa del bar del davant un bon Campari tot i fumant la meva ?enyorada cigarreta. Miro el sol de cara i ?recupero la ?vitalitat de totes les meves esperances que m'han volgut trencar les SS i, per dintre, ?entono el Cant a l'Alegria ?mentre estripo i llenço a la claveguera l'estúpida recepta.