final de curs

El primer dia, em va sorprendre i no sabia pas de què em parlava, però ara que escolto la mateixa cantarella des de fa dies i més dies, me la miro rient. Sí, el compte enrere de la fi d'un nou curs s'ha engegat amb una velocitat extrema. Això em recorda que un any més, com tots els pares, ja puc començar a trencar-me el cap inventant mil i una activitats per tenir-la entretinguda durant els mesos estiuencs. Arriba aquell moment de l'any en què tots el pares posem en pràctica, més que mai, el do de l'omnipresència per poder conciliar la feina amb la vida familiar i sortir-ne ben airosos. A això s'hi han de sumar les cabòries que caldrà fer per equilibrar les despeses familiars amb els extres de colònies i esplais, i no morir en l'intent.

S'ha acabat un curs amb els objectius complerts amb un nivell més o menys de satisfacció. I si mirem l'any que hem passat, les vivències que hem tingut, patit i gaudit tot acompanyant l'aprenentatge i el creixement dels nostres fills, ha estat molt i molt intens. Però la suma de tots ells conflueixen en una figura clau: el mestre o la mestra.

Aquest any, ha estat per a ells un any difícil per no dir impossible de superar a tots nivells. Hem sentit a parlar de mil i una reformes sense pensar que tant els mestres com els alumnes (els nostres fills) són un material summament sensible, que no pot estar a la mercè d'uns canvis que fan trontollar els fonaments d'un dels pilars més importants de la nostra societat, com és l'educació. Les polítiques que ens vénen imposades semblen fetes, com si en un obrir i tancar d'ulls poguéssim esborrar tot el bagatge d'iniciatives i experiències pioneres que han marcat el món de l'educació. Creuo els dits esperant i desitjant que arribin més bons temps.

Ahir, mentre sopàvem, la nostra filla, que no calla mai, es va explicar així: "Saps, sense voler li he dit moltes vegades a la mestra "mama", perquè ella ha estat com una mare per mi".

Sí, per sort, la figura del mestre en la vida dels nostres fills no ha quedat pas malmesa, i s'ha convertit en una extensió de la nostra. És meravellós que els nostres fills i filles admirin i estimin els seus mestres, com en el passat vàrem fer cada un de nosaltres. I és bo que vegin en ells un model a imitar i seguir. Gràcies a ells i elles, a la seva dedicació i entrega, els nostres fills van endinsant-se en la descoberta d'ells mateixos, de les seves capacitats i del món que els envolta. L'escola i la família ens necessitem mútuament per preparar-los per al futur.

Tot escoltant-la, sentia una gran emoció per dins, i em venien al cap els records dels meus anys de mestra. Recordo que quan arribaven aquestes dates, l'estómac se m'encongia. Per un cantó, estava esgotada per l'esprint fet per arribar a la data amb les lliçons apreses, però també estava trista perquè em calia desprendre'm d'uns infants que durant molts mesos s'havien convertit en el centre de la meva vida. Estava impregnada d'ells, de les seves olors, del seus riures contagiosos.

De fet, fer de mestre no s'acabava un cop traspassaves les portes de l'escola, sinó que ho vivies cada minut del dia. T'emportaves a casa els neguits i les preocupacions dels alumnes, les alegries tot veient la seva evolució. Les piles de llibretes i exàmens per corregir. I a l'hora d'avaluar-los, et posaves a la seva pell per intentar captar l'evolució de cada un d'ells en l'entorn i les seves circumstàncies personals i familiars. I et trencaves el cap per trobar noves fórmules per captivar-los i seduir-los pel saber i pel món i no caure en la rutina.

Jo vaig descobrir la meva vocació emmirallant-me en els mestres que tenia. Volia arribar a ser com ells algun dia: persones que t'acompanyen en el llarg camí de fer-se gran. Sempre hi són allà per si els necessites. T'ajuden, t'animen i, si cal, et donen una empenta definitiva per seguir endavant.

Amb els anys, m'he anat trobant els que varen ser els meus alumnes. Era bonic de veure com cada un havia seguit el seu camí, convertint-se en enginyers... Me'ls mirava reconfortada. En part, en els seus futurs jo hi havia jugat un petit paper.

No fa tant anys, els nostres pares ens explicaven com els mestres, juntament amb els metges i els capellans, eren tota una institució en la nostra societat. I si fem una ullada a altres cultures, encara actualment el paper del mestre té una volada molt gran. Potser caldria tornar enrere sobre les passes donades en nom de la modernitat per recuperar bons sentiment i valors, i retornar als mestres aquell lloc que tan sols ells poden i saben ocupar.

Gràcies un any més.