Una de les raons que m'han apartat aquests últims anys de la relació social quotidiana, corrent el perill d'esllavissar-me en la fosca solitud, és que estic fart d'escoltar monòlegs d'individus que només saben garlar sobre el seu jo, com si fossin molt importants, com si fossin el melic de l'univers, talment no existeixi res més a fora del seu jo. Qui no sap parlar de res parla d'ell i sempre de forma admirable; la realitat externa els resulta llunyana i si en parlen en algun moment la manipulen perquè els reboti de nou al jo, l'objectivitat els retorna a la subjectivitat actuant de mer pretext per comentar algun record o una experiència de llur vida.

Si tracten d'alguna realitat externa, verbigràcia, Egipte, acaben sent els faraons de l'aventura, si expliquen que han visitat Londres arribes a la conclusió que Londres els va visitar a ells, si se situen en un període històric es declaren el sobirà que envaí amb èxit el territori enemic. El desinterès per tot el que no són ells els fa ser uns egoistes odiosos i uns insolidaris. Sembla que el patiment aliè, el capficament social, només passa en els diaris i en la televisió, que per ells és ciència-ficció, una descripció fal·laç del món perquè ells no pateixen ni estan amoïnats. Res extern els atordeix, res els atribola, perquè no els afecta gens ni mica.

Si el món real existeix és una projecció del seu jo; solipsisme amarat de narcisisme seria una definició que els escau bé. Cap mirada a l'exterior, cap percepció interessada pel cosmos, que pertorbi el seu embadaliment embafador interior. Ells són ells i les seves circumstàncies no les comparteixen amb ningú més. La metafísica del jo omnipresent, absorbent i dominador.

Alguns d'aquests enfundats dins d'un jo inflat porten el seu egoisme (són déus per ells mateixos) a extrems inhumans, completament demencials. Una senyora quan fa temps que no la veig el primer que em pregunta: "Què, com em veus?" i mentre ho pronuncia es gira perquè valori l'elegància i el seu bon estat de salut. No recordo que mai s'hagi interessat per ningú, bé retòricament sí i si hi ha públic present, com no recordo que mai m'hagi preguntat com em trobo o com em van les meves coses. No hi ha conversa, no en sap, de dialogar, és un monòleg sobre ella. Quan parla d'algú -sempre es tracta d'un personatge cèlebre- li diu "estimat amic"; crec que algun dia el veié a la televisió i es declarà amiga seva i des d'aquell moment ha passat a figurar a la llista del seus amics famosos.

Noies i nois ben joves lluiten entre ells en les converses per esdevenir el centre de la reunió. Mai com ara (m'he fet un vell rondinaire?) havia observat tanta mala educació per culpa de l'egocentrisme. En algun comerç quan vaig per encetar un comentari sobre qualsevol tema, la dependenta se m'avança i se'm passen les ganes de replicar; és massa sàvia, jo, un llec, sempre m'alliçona. S'ha perdut l'art de conversar, la gent no escolta, només s'escolta. A més s'ha de tenir present que la ignorància és atrevida i arrogant.

En Serafí quan em diu per prendre un cafè és perquè té coses a explicar-me i no ha trobat ningú més a qui apallissar. L'atenc pacientment, si intento introduir alguna reflexió sobre el que ha desenvolupat em talla i se'n va deixant-me amb la paraula a la boca; res que derivi de mi té per a ell cap importància. L'estiu passat un dia em digué: "sé que t'has entaforat escrivint una novel·la, però no me'n parlis, no en vull saber res; al llarg de l'estiu et regalaré dos minuts per explicar-ho i no t'allarguis més perquè no aguanto els xerraires". Mai em donà la possibilitat i jo tampoc la vaig provocar. Aquest individu per poder parlar només d'ell s'ha tancat a rebre estímuls externs; no llegeix diaris, no mira informatius, fins ha deixat d'anar al cinema. Ha portat a la pràctica amb zel i severa radicalitat el cultiu i engreixament del jo i ha aconseguit que res objectiu l'importuni, així ha quedat definitivament clos en el seu món interior. No obstant això, com que dins seu no hi entra res nou, no es renova, sempre acaba explicant les mateixes facècies, fins ho repeteix amb idèntiques paraules.

Actualment si un personatge mediàtic em resulta feixuc és en Miguel Ángel Revilla, expresident de Cantàbria, orgullós de sentir-se tan llest i tan pur, que es deleix en la seva pròpia salsa egocèntrica tot visitant els dissabtes a la nit platós de televisió per parlar dels seus èxits i com la història no el reconeix tal com mereix. Si abans ell era una festa ara és un suplici.

El jo és impetuosament vanitós, s'ho justifica tot, s'ho perdona tot; no admet la crítica externa i no se sotmet a una d'interna. Sempre té raó. Anorrea els altres jos i quan no pot covardament els ignora com qui perdona la vida. L'individu enclaustrat en el jo, d'on mai surt o en surt poc, amb el pas del temps es fa egoista i antisocial, odia la cultura i la política; res extern mereix la seva atenció.

Anoto un preciós paràgraf d'en Jordi Vilamitjana per finir el text; així ho expressà: "Estar malalt és també una manera de viure. Descobrim la petitesa del jo (tantes vegades enaltit per vanes il·lusions) i ens adonem de la grandesa absoluta dels altres, de la família i dels amics. La malaltia permet veure l'existència des d'una perspectiva real".

El títol de l'article està inspirat en Jules Verne i acabaré amb una altra d'una de les seves novel·les: La volta al jo en els 80 mons meus.