Dilluns, Luis Bárcenas (crec que no cal presentar-lo a aquestes altures de la seva popularitat; però, així i tot no em puc estar d'apuntar que tot i haver nascut a Huelva el 1956, va ser senador del PP per Cantàbria entre el 2004 i el 2010 tot i no tenir cap vincle amb aquesta comunitat) va estar declarant davant del jutge, Pablo Ruz, fins a les quatre de la tarda. Sembla ser que durant la seva declaració va dir que va fer lliuraments en efectiu a Rajoy i a Cospedal durant els anys 2008, 2009 i 2010. A més, va assumir davant del magistrat l'autoria dels coneguts com a "papers de Bárcenas", és a dir, la comptabilitat B, en negre, il·legal, del PP. Però, a més d'això, també va dir que un advocat proper al Partido Popular li havia fet una oferta que consistia a conservar el 25 per cent del seu patrimoni més 500.000 euros a canvi del seu silenci i col·laboració.

Crec que no cal insistir altra vegada dient que la corrupció de la Jove Democràcia Espanyola no és res més que una continuació normal de la corrupció generalitzada i estructural que va imperar a Espanya durant la dictadura franquista, perquè el dictador i el franquisme ho van deixar tot lligat i ben lligat. No, crec que no cal insistir una i altra vegada amb aquest argument (tot i que ho estic fent). Ara bé, em sorprèn que aquest escàndol de corrupció brutal que afecta els populars s'hagi fet públic només perquè Bárcenas es va enfadar amb els seus antics companys de partit. És a dir, si l'antic tresorer del PP hagués estat algú amb un caràcter més fred, menys llançat i temperamental (en definitiva, menys espanyol), possiblement res de tota aquesta bacanal d'alta corrupció espanyola hauria sortit a la llum pública. I crec que és important subratllar-ho i repetir-ho dient que si aquesta mena de corrupte mafiós no s'hagués emprenyat amb els seus companys mafiosos i corruptes, mai hauríem sabut qui era Bárcenas.

Potser en aquest moment caldria apuntar que si la policia i la justícia nord-americana van poder detenir, jutjar i engarjolar Al Capone, no va ser pels nombrosos delictes que va cometre com a gàngster número 1 de la seva època, sinó per una qüestió d'impostos impagats. En aquest sentit, em pregunto què ha fallat dins de tots els mecanismes de control i de vigilància dels quals disposa l'Estat espanyol (i en disposa d'uns quants) perquè aquest escàndol mafiós de corrupció hagi estat possible. Per exemple, d'una banda, tindríem els espies espanyols que en principi ho haurien de saber tot sobre tothom, precisament per protegir l'Estat de delinqüents, mafiosos, lladres, criminals, etc. Per altra banda, també hi hauria la policia espanyola, que seria l'encarregada d'investigar el crim organitzat o la pertinença a bandes o a organitzacions amb fins ?delic?tius. I, finalment, hi hauria la justícia espanyola, en general, que seria també l'encarregada d'ordenar escoltes, vigilància i seguiments de possibles criminals. Però, també no ens podem oblidar de la feina que hauria de fer l'Agència Tributària. Per tant, podríem concloure que en l'escàndol Bárcenas han fallat tots els mecanismes de control i de vigilància de l'Estat espanyol.

Quan arribo a aquesta sorprenent i inquietant conclusió, que tots els sistemes de control i de vigilància han fallat en aquest cas, de seguida apareix en el rerefons de la sorpresa el cuc de la sospita; una sospita creixent i insidiosa que posa en dubte no només pilars fonamentals de qualsevol estat de dret occidental com ara Hisenda, la policia, la justícia o els serveis secrets, sinó l'estat de dret en el seu conjunt i integritat. Ep, no voldria que se m'interpretés malament, estic dient que en aquest cas concret, el d'en Bárcenas, és tan sorprenent que ningú no en sabés res i que s'hagi sabut tot plegat només perquè un presumpte delinqüent es va emprenyar amb membres de la seva banda (en aquest cas la cúpula d'un partit conservador) i va portar unes fotocòpies d'una comptabilitat B a un diari, és tan sorprenent, que sembla increïble que ningú (ni els que en principi ho han de saber i controlar-ho tot) no en sabés res. No sé si he aconseguit explicar bé el perquè del cuc de la sospita.

A risc de fer-me pesat, intentaré compondre una variació sobre el mateix tema. O sigui, vivim en una societat occidental i avançada on totes les nostres dades estan informatitzades i són conegudes per, com a mínim, tres sistemes de control: Hisenda, la policia i els serveis secrets. Amb el nostre DNI n'hi ha prou per saber-ho tot sobre nosaltres, des de qui som, què fem, quant guanyem cada mes i cada any i quants diners tenim al banc, fins a quines són les nostres idees polítiques. Ras i curt, vivim gairebé en una societat orweliana, però sota una aparent democràcia. Per tant, és gairebé impossible enganyar l'Agencia Tributaria amb una falsa declaració d'ingressos o de patrimoni, o intentant estalviar-nos uns diners. La resposta sol ser punitiva i immediata. En canvi, i paradoxalment, qui remena més quantitat de diners, sovint d'una manera força dubtosa des de la legalitat vigent, increïblement escapa a tots els controls, ja siguin fiscals, policials, judicials o dels serveis secrets.

L'explicació que se m'acut, malauradament, no la podré escriure aquí per manca d'espai.