«La mili? Què és la mili?», em va descol·locar en Joan. A prop de la majoria d'edat, la seva pregunta no hauria tingut sentit fa dues dècades. El 2014 farà 18 anys del pacte entre CiU i PP que va acabar amb el servei militar obligatori. Quan en Joan vagi a votar a les eleccions europees de l'any vinent haurà sentit a parlar més dels Erasmus que de la "jura de bandera" o de per què les Casernes de Girona porten aquest nom.
Són joves que han pogut viure sense saber per què servien els quarters militars escampats a Catalunya i a Espanya. Ignoren per què el seu avi va haver d'anar a Valladolid, Còrdova o Tetuan durant un any. Veuen l'exèrcit com una institució allunyada i plena de "canis" sense formació que llueixen amb orgull una bandera que ja no senten com a seva. En Joan pertany a una generació de joves sense vincles sentimentals amb Espanya. I en l'origen d'aquesta definitiva desconnexió emocional amb Catalunya hi ha l'ultranacionalista espanyol Aznar. No està malament per a qui diu ser el salvador de la pàtria. Una bonica ironia.
