Una decisió difícil d´adoptar
Lluís Torner i Callicó. Girona.
No és l´única decisió difícil que ha hagut d´adoptar el nostre Govern autonòmic, però la que ens ocupa avui és la del pressupost d´enguany, que tot i les dures crítiques que tant el nostre President, Artur Mas, com el Conseller d´Economia, sr. Mas Colell, han hagut d´aguantar, fins que no s´ha sabut el percentatge de dèficit que els autoritzava el Govern Central. No va ser fins al sis d´agost, que havent-los assignat un percentatge menor del que era d´esperar, després de debatre-ho seriosament, van prendre la difícil decisió de prorrogar el pressupost del 2012.
Aquesta decisió, és clar, com ja ve essent un costum, ha agradat a uns, no ha agradat tant a d´altres, i ha estat durament criticada pels de sempre. Als que ja som grans i no ens agraden les picabaralles, això ens ha fet pensar en una coneguda faula, amb la qual es podria fer una mena de símil, sense que ningú se´ns ofengui. És aquella antiga faula d´un home que viatjava amb el seu fill, i portaven un ase; si hi anaven tots dos a cavall, els criticaven, deien pobre animal. Si hi anava només el pare, mira quin pocasolta, el pare a cavall i el fill a peu. Si hi pujava només el fill, mira aquest jove desvergonyit, fa anar el seu pare a peu. I a l´últim van decidir prescindir del que deia la gent i tirar pel dret. Amb el tema del pressupost ha passat el mateix, si es prorrogava, anava bé per uns i criticat pels altres. Si s´hagués aprovat amb un percentatge de dèficit insuficient, malament! Caldrà fer més retallades. I si es tirava pel dret, quin gran disbarat, deien altres.
Enfront d´això, que és molt semblant amb el que passa amb el tema del dret a decidir, planyem el nostre Govern, i el seu President. Fer les coses bé per a tothom és impossible, més quan hi ha gent que els agrada més la crítica que intentar comprendre i ajudar els altres; la llàstima és que amb aquesta manera de fer, l´únic que s´aconsegueix és confondre´ns el personal, i això no és bo per a ningú.
Tàpies, sense pena ni glòria
Jordi Pausas. París.
La «gran exposició» dedicada a Antoni Tàpies al Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) -i no al Museu d´Art Contemporani (MACBA) com hauria estat lògic-, passa sense pena ni glòria, i demostra una vegada més la miopia del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que es nega a reconèixer el veredicte dels ciutadans que en el seu dia ja es van opossar que el publicitat «mitjó» tapià fos instal·lat a la Sala Oval del museu de Montjuïc. L´anomenat «art contemporani» -que ara, en plena democràcia, s´imposa oficialment al MNAC sense consultar els ciutadans- és una paròdia organitzada als anys 50 del segle passat, com ho explica la investigadora britànica Stonor Saunders en el seu llibre La CIA i la Guerra Freda Cultural. És per això que els abstractes en general -i Tàpies en particular- han estat publicitats i subvencionats amb diner públic...
Mià Crucis
Francesca Barti i Comalat. Banyoles.
A Can Mià s´hi arriba per remuntada, guanyant metres per un camí ple d´esvorancs. Durant la pujada cal passar la prova del vertigen, i el cotxe trontolla pam a pam balancejat entre bardisses i estimballs. No sembla fita per ànimes delicades. Passada la prova s´arriba a un llogarró pantagruèlic. Allà hi troben refugi tota mena d´esperits diríem de sensibilitat rústica, com una conxorxa de gent feta a la fortor típica de la comarca. Una profusió de rètols amb missatges reivindicatius fiten les parets del restaurant i de la granja annexa. Consignes que conviden a conèixer de primera mà la història d´en Pere, i la causa que organitza. Bufetades judicials i un espoli econòmic que li ha endossat l´Administració, per una lectura esbiaixada de la llei. Partint d´un suposat incompliment burocràtic, manipulat com pinces de cirurgià per presumptes protectors de l´interès general. Unes pinces hàbils i esmunyedisses, comandades pel control remot d´insondables despatxos, van esquinçar com fòrceps en la persona afectada, aquesta sí, de carn i ossos. Ras i curt, al bo d´en Pere l´han arruïnat. La seva protesta i la plataforma «Salvem Can Mià» conviden a no conformar-nos amb la situació actual, a vetllar pels nostres drets i interessos, a manifestar-nos perquè els qui maneguen la paella s´embutxaquin menys euros a costa dels béns productius que suem a diari. Fet i fotut treballem per una burrocràcia amb b de burro. En lloc de protegir el treball honrat, per les escletxes de la llei s´infiltren tota mena de nínxols mafiosos. I el poc botí que deixen, encara l´escuren solitaris oportunistes de la rapinya. Els Pere Mià d´aquest món clamem perquè no som pas formiguetes insignificants.
El Museu de l´Exili de la Jonquera
Francesc A. Picas. La Jonquera.
El Museu de l´Exili de la Jonquera va ser construït pel Govern tripartit, amb diner públic. Actualment és mantingut per la Diputació i l´Ajuntament de la Jonquera, que hi aporta 31.000 euros l´any. El Museu només parla dels exiliats republicans. Legalment, si és pagat amb diner públic, hauria de recordar tots els catalans que sofriren exili, de 1936 al 1939. El Museu no parla dels 42.000 catalans que s´hagueren d´exiliar, perseguits per la revolució contra l´Església implantada a Catalunya el 1936.
És propi que si s´expliquen en el Museu els durs testimonis dels exiliats republicans, també fóra just que s´expliquessin les tràgiques morts dels 186 sacerdots gironins assassinats en les parròquies, els 270 joves de la Federació de Joves Cristians de Catalunya assassinats en diferents pobles de Catalunya, i la mort de la simpàtica Dolors Barti, una noia que plantà cara al Comitè de Figueres, que intentaren violar i fou assassinada en una cuneta de carretera prop de Vilafreser. A la Jonquera, en els anys de la persecució religiosa, assassinaren el rector mossèn Josep Major i Reynal, el jove vicari Enric Puig i Vila i mossèn Martí Costa, a Requesens. Una vergonya pel nostre poble. En justícia i per respecte social, la fotografia dels tres sacerdots hauria de presidir el Museu de l´Exili. Em dol que després de 76 anys que la majoria dels protagonistes són morts, els fills, els néts i els besnéts no acullin amb dignitat i amb gran respecte tots els catalans que s´hagueren d´exiliar de 1936 al 1939, indiferent de la seva ideologia. El Museu de l´Exili de la Jonquera, pagat amb diner públic, hauria d´acollir tots els catalans, no solament els exiliats republicans de 1939.
