Aquest estadi emocional, entre la desesperació i l'esperança, està acabant amb la paciència sotmesa dels ciutadans d'aquests país en el qual, tan inhòspit, estem condemnats a sobreviure.

El meu poble i tu i jo ja no som ni d'ací ni d'allà. Ens han trasplantat a tots plegats a la ínfima categoria de desplaçats en la nostra pròpia terra. Arraconats a la misèria de no guanyar-nos el pa de cada dia, muts, cecs i sords davant de tots els bandidatges, totes les injúries dels quatre desvergonyits, perversament aliats en el seu contuberni fatxendós d'exterminar-nos a tots plegats: els desnonats de casa seva per l'últim rebut de la hipoteca, els qui furguen en els containers a la recerca d'un tros de plom o un tros de pa, els pidolaires de les nostres cantonades que només demanen una mica de foc per a la seva burilla, les mares que demanen un got de llet mentre el seu pit al descobert alleta fins la seva última gota el nadó nascut d'una violació d'un malparit; aquella dona de l'acordió que cantava ronca a la Bodega Bohèmia...

Totes i tots, els desplaçats, als qui per fi el Capital ha vençut en el seu deliri fútil de riquesa, que és la seva última paraula desintegradora de la solidaritat històrica del meu poble. Es tracta d'una nova lluita de classes, d'un renaixement, el més pudent i fastigós d'aquella sagnant història de l'esclavatge on els "amos" de la por universal es varen fer els "amos" del món. Precursors i provocadors de totes les revolucions i de totes les guillotines.

Es pensen que han sedat el poble. Però, un toc d'esperança per a tots el desplaçats, no desproveït d'amenaça: Seran tan ignorants els rics del món que els està arribant (històricament comprovat) el moment en què la "turba", com diuen ells, no torni a tallar-los el cap?