Estats Units anuncia una acció petita i passatgera, sense presses, només la punteta com si diguéssim, contra Síria, però llavors per a què la molèstia si no canviarà res? La raó ètica d'un càstig per la suposada utilització d'armes químiques per part d'Al Assad no convenç ni el públic més angelical: Estats Units, precisament, ha usat tota mena d'armes químiques i nuclears, no es pot arrogar el dret moral a repartir bolets. No el té. Be, però té la força. Cert i per això la utilitzarà, però és una cosa que no ens concerneix, no és la nostra guerra, senyor Rajoy, i a més tenim efectius desplegats al Líban, tan prop de la fogata que molt bé podrien sortir perjudicats. Espanya ha de mantenir-se al marge fins a veure què passa.

La política del Pròxim Orient és diabòlicament enrevessada i encara que els imperis cometen estupideses, no hi ha imperis estúpids: només durarien mitja hora i l'americà ve durant força per als temps que corren, mai més ben dit que són temps líquids (Bauman). Si ens allunyem una mica de Síria i dels esdeveniments més pròxims, guanyem perspectiva i les peces potser encaixen amb més sentit del que aparenten: Saddam va desaparèixer de l'Iraq i a Al Assad està a punt de passar-li el mateix a Síria. La Líbia ja alliberada de Gaddafi-se'n recorden de Líbia?- és un mosaic de cantons tribals (el mateix que serà Afganistan aviat) i Egipte ha tornat a la casella de sortida: la dictadura d'uns militars que han convertit el seu país en un negoci gremial subvencionat pel Pentàgon.

Totes les peces del tauler que podien crear alguna inquietud a Israel han estat neutralitzades, liquidades: Iraq segueix dividit en tres fragments inconnexos i sumit en uns nivells atroços de violència sectària. No crec que aquesta visió esgoti el sentit del problema però, honradament, il·lumina alguna de les seves facetes. Suposo que l'imperi, a més d'Israel, adquireix algun avantatge, ho espero, perquè desestabilitzar una àrea que va del centre d'Àsia al Mediterrani, no li sortirà gratis. Tampoc a nosaltres.