La realitat sempre arriba. Arriba el mes de juny amb el suspens de les matemàtiques, insuficientment ateses durant el curs; arriba el nadó quan un no ha posat els mitjans per evitar l'embaràs; arriba el sobrepès quan es trenquen els dics de la contenció i es va deixant per demà l'exercici físic i l'alimentació saludable; arriba la ruïna quan un demana un crèdit aquí, un altre allà, a més d'un préstec personal a l'amic de l'ànima. Per arribar, arriba la mort si un ha tingut la fortuna o la desgràcia de néixer, depèn. La realitat sempre ens arriba, fins i tot quan un gaudeix de posicions de privilegi. Arribà a Urdangarin (o Undargarin, ara no hi caic), arribà a Bárcenas, arribà a les autoritats andaluses dels ERO, i està trepitjant els turmells a persones que es creien blindades.
La realitat no sempre arriba per malament, és clar. Rafa Nadal, per exemple, gaudeix ara d'una situació envejable. Però ha hagut de lluitar molt contra aquest genoll que sembla d'un altre. Ha hagut d'enfrontar-se, suposem, al desànim, a l'autocompassió, a la mandra. Fruit de tot això, aquí ho veuen, mossegant copes. A vegades, un es posa a escriure una novel·la amb disciplina i als dos o tres anys l'acaba. Benvinguda, aquesta realitat. En ocasions, un educa bé els seus fills i li surten mitjanament responsables. No volem dir, no som tan ingenus, que el bé produeixi sempre el bé i, el mal, el mal. De tant en tant, el bé produeix el mal i viceversa. Però un ha d'actuar, per principi, com si hi hagués una justícia universal capaç de reparar les iniquitats. Almenys, se'n va més tranquil al llit.
Li ve ara a un a la memòria el triomf electoral d'Aznar el 1996 i recorda les bases del PP cridant sota el balcó de Gènova, per a complaença dels seus dirigents, allò de "Pujol, enano, habla castellano". Significava que havia guanyat les eleccions un partit profundament anticatalà que al llarg d'aquests anys no ha deixat de donar mostres de la seva antipatia cap a aquesta regió. Doncs bé, sembla que la realitat ha arribat en forma de cadena humana provocant una situació a la qual Rajoy, el mateix que va recórrer al Constitucional l'Estatut, ha de donar una resposta política. Tot, en la vida, és qüestió de temps.
