La proposta d'ERC a a favor de la doble nacionalitat espanyola i catalana va en la bona línia. En cas d'independència, els catalans que sentin intensos vincles emocionals amb Espanya veuen reconeguda la seva doble emocionalitat. Un, sense ser molt emocional ni nacionalista, només veu avantatges en la nacionalitat múltiple. S'ha acabat que sigui espanyol el que no pot ser una altra cosa, exabrupte espanyolíssim. Finalment l'espanyol podrà ser qualsevol cosa i espanyol.
No és només no haver d'escollir entre papa i mama, sent de papa i de mama, i sabent que, amb els anys, és fàcil mudar emocionalment d'un a un altre, és que emocions personals poc presents en el teu país, que et fan sentir un expatriat en la teva terra, tindrien reconeixement oficial. Per ?exemple, quan em toca viure una de les nostres estrepitoses festes, caic en una melancolia portuguesa que enyora la veu baixa, la parla murmurada i el silenci considerat. Em demano ser espanyol i portuguès. Creu que no els passa el mateix a molts valencians sense emocionalitat pirotècnica? En canvi milers d'asturians ploren en "la descàrrega" de Cangas del Narcea, una crema de pólvora horrísona, i ?desenvoluparien la seva identitat en la doble nacionalitat àstur-valenciana.
Amb doble nacionalitat emocional, el nacionalisme espanyol centrípet resoldria la seva contradicció interna fent-se emocionalment francès. Així, deixaria de sentir-se tan intensament espanyol com només un nacionalista francès se sent francès, sense necessitat de lamentar la falta de xovinisme dels espanyols. Però el nacionalisme espanyol, per espanyol, és antifrancès i això és impossible sense doble emocionalitat reconeguda inserida a Europa i a l'euro. Caben mil exemples en el raonament però no en la columna. Costa expressar-los, com tot l'emocional, i mantenir-los amb la raó, pel mateix motiu. Així d'emocionants són les emocions.
