La pell es té molt fina, finíssima, microscòpica: Espanya és un país d'epidermis gairebé inexistent. L'Albert Pla, cantautor estrellat, actor menys terrenal, ho sap: pobre d'ell, fa uns dies va trepitjar l'ull de poll dels nacionalistes, aquesta vegada hispànics. En una entrevista a La Nueva España, diari editat a Astúries, va etzibar: "Sempre m'ha fet fàstic ser espanyol, com espero que en faci a tothom. M'agradaria que els catalans fóssim independents i que a Gijón s'estudiés el català per collons (sic), tal com ens passa a nosaltres ara (en referència a l'espanyol)". Resultat de paraules tan franques: acusacions del grup municipal del PP a tort i a dret i decisió de traca per part del govern del Foro Asturias, l'experiment amb gasosa de l'Álvarez Cascos, de suspendre el concert que havia de fer al teatre Jovellanos per presentar l'espectacle Manifestación. L'endemà de la tempesta, en Pla, Albert, un punt sobrepassat pel rebombori, insistia: "És clar que em fa fàstic ser espanyol, i més aquest matí (de dijous passat)". Afirmar experimentar basques pel fet de ser ciutadà d'un lloc o un altre és humà; potser té un punt de radicalitat -concepte íntimament lligat amb la noble actitud de la sinceritat-, però ni insulta ningú, ni, menys encara, és motiu de linxament públic. O és que un país amb més de tres milions de pobres severs, una taxa d'atur del 27% i un frau fiscal que el 2012 va assolir el 6% del PIB, per donar tres dades a l'atzar, pot provocar cap més sensació que la d'un cert fàstic? La nacionalitat, com la família, no es tria, toca. Expressar fàstic per la condició d'espanyol, filipí, tasmanià, guyanès, tahitià, tailandès, o català fins i tot, per què no, hauria de poder ser normal. Hi tenim dret, no?
