Un arbre de 45 metres d'alçada i de 150 anys va caure a la Devesa el passat dimarts dia 12 de novembre per l'efecte del fort vent i una malaltia que li afectava la part baixa del tronc. L'estat de la plantació d'arbres és una de les problemàtiques que arrossega, de fa temps, el parc de la Devesa. Aquesta, afegida al poc ús que se'n fa, la poca permeabilitat que té amb la ciutat, la mala relació amb les ribes del Ter i la percepció de marginalitat relacionada amb la poca activitat i la colonització de vehicles i d'objectes impropis, ha portat l'Ajuntament de Girona a formular la conveniència de redactar un Pla Especial específic. Pla que, més enllà dels usos que li siguin compatibles, analitzi els límits i canvis adequats a la seva realitat física. Així, amb aquest fi, va aportar un primer estudi dels serveis tècnics municipals i va constituir la Taula per a la definició del Pla Especial de la Devesa.
En els darrers quaranta anys, s'ha fet recurrent la reflexió periòdica sobre el significat i el paper del parc de la Devesa a la ciutat contemporània. És ja un tòpic que la població usa poc d'aquest parc i s'han plantejat, sovint, idees d'intensificació dels usos interns, vinculats a nous equipaments o a podes dràstiques de l'arbrat i creació de clarianes. Ara però, un augment de la sensibilitat i de la unanimitat en la necessitat de canvis (tal com apunten algunes enquestes), potser tinguin a veure amb un augment de l'ús.
Quan hom parla de canviar la Devesa es fa necessari objectivar-ne els seus valors. Cal reconèixer el lloc singular, excepcional, amb atributs que no es troben en cap altre indret i, per això, un lloc inviolable. Un àmbit enorme que conté una estructura vegetal artificial, protegida per llei (catalogada tal com és) amb un gran valor patrimonial, natural i simbòlic, i finalment, un lloc arrelat al record individual i col·lectiu.
Cal entendre la Devesa com aquell espai civilitzat dins el conjunt del sistema d'espais verds del riu Ter (des de les Hortes de Santa Eugènia i fins a Pedret, enllaçant vies verdes). Com aquell parc al final dels recorreguts fluvials, uns de naturals (vall de Sant Daniel), uns altres d'urbans (llera del riu Onyar). I, també, com una part de l'enllaçat de parcs urbans de diferent naturalesa (Devesa, plaça Miquel de Palol, parc Central i parc del Migdia).
I finalment cal valorar com les actuacions públiques contemporànies han incidit tant en l'ús com en el caràcter de la Devesa. Actuacions com el Pla de les Ribes del Ter i la passera de Fontajau, o com els edificis de la Fira, l'Auditori i recentment l'Audiència, amb més o menys virtuosisme, li han modificat la condició de límit de la ciutat i li han aportat activitat.
Si volem parlar d'un Pla Especial de la Devesa, primer haurem d'identificar quins són els elements que configuren la identitat de la Devesa. L'extensió gran d'una plantació de plàtans de gran potència creant avingudes de volta vegetal de gran alçada, magnífica en la retícula isòtropa de la plantació. El contrapunt sorprenent de la Rosaleda, un jardí domèstic al mig d'un espai majestuós. I el Camp de Mart, clariana espaiosa que deixa entrar la llum fins al cor d'un bosc ombrívol, amb molta capacitat i certa dialèctica amb la Fira.
I després, haurem d'analitzar les problemàtiques. Quin nivell de conflicte conviu amb l'arbrat (malalties, contagi, perillositat), establint-ne uns criteris d'intervenció que no oblidin que canviar la densitat de l'arbrat és canviar la imatge i la penombra de la plantació, dos valors fonamentals. Quin nivell de nova relació es pot establir amb el riu i si, per bé d'aproximar les persones a l'aigua (reproduint una situació mimètica a l'altra riba), cal renunciar al domini de vistes sobre el riu i suposa traslladar la mota de contenció al centre del parc, amb la problemàtica de topografia que comporta. I quina contradicció es produeix entre un buidat de les zones d'arbres i un successiu emplenat de la gran esplanada del Camp de Mart. Aquest és el que ha d'allotjar l'activitat lúdica i col·lectiva i ha de ser el negatiu del bosc majestuós i ombrívol reservat a un ús de contemplació i individual.
I segurament acabarem concloent que, si volem ampliar l'ús i relacionar millor la Devesa amb la ciutat, hem de desplaçar la preocupació al seu perímetre. Incidint en les barreres físiques i de percepció que ara els separen, i potser transformant els aparcaments i espais de sota vies en passejos i rambles per a les persones. Resolent determinats estrangulaments que es produeixen en punts claus d'accés a la Devesa: a la caseta del rellotge i el talús de la copa; a l'accés a la Fira i a l'embrancament del pont de Fontajau i l'accés i aparcament de l'auditori. I dotant al vial nord junt el riu d'una categorització d'espai mirador i estada, amb una major intensitat d'urbanització i amb petites instal·lacions de quioscos i terrasses.
En el recinte de la Devesa qualsevol cautela és poca si valorem un patrimoni tan insòlit. No és prioritari un projecte d'intervenció, sinó un pla dels treballs de manteniment, de limitació en la utilització, de vigilància amable i d'endreça.
En el debat per la necessitat de canviar la Devesa no hem d'encarar el tema com a fer bo un lloc negatiu, sinó com poder fer millor un lloc que ja és bo. I no hem de menystenir tampoc la catalogació: significa que els gironins no en som amos, pertany al conjunt del país, de la humanitat per extensió i hi tenim, per tant, obligacions més que drets.
Nota: El present article recull la primera reflexió i intervenció que la Demarcació de Girona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya va aportar a la Taula per a la definició del Pla Especial de la Devesa, i que és fruit del debat i les idees de diferents companys arquitectes.
