El president de Mifas plega perquè, entre altres raons, se sent enganyat per l'alcalde de Girona en l'adjudicació de la gestió de la zona blava i fa més de dos anys que la consellera de Benestar i Família no es digna a rebre'l. I afegeix: "No em queden forces per demanar en un programa de televisió o al Súper que se'm pagui el medicament o l'aparell per poder caminar".
Aconsellaria visitar la pàgina web de Mifas i examinar quines empreses de serveis ha creat i explotat aquests darrers anys i a quins serveis per als seus associats -minusvàlids físics- hi destina els beneficis. Com la cooperativa la Fageda -disminuïts psíquics- o la Fundació Noguera.
Què volen, en el fons, aquestes iniciatives? Dignitat i solidaritat. Solidaritat de la comunitat i de les institucions. Dignitat perquè s'ajudi els seus socis i beneficiats a guanyar-se la vida oferint uns productes i serveis que s'adquireixen si són útils i competitius. O no són un producte de magnífica qualitat els iogurts de La Fageda? O els de la Noguera no són els que renten millor els cotxes? Està clar que necessiten un cop de mà, però sempre resulta més econòmic i rendible socialment -i infinitament més just-, la integració i la dignitat que la marginació laboral i social, i l'absoluta dependència.
Pere Tubert plega, doncs, perquè la política municipal i catalana ja no és aquesta. Ja no es tracta d'ajudar-te a pescar, sinó d'humiliar-te si necessites un peix.
A la portada i a la pàgina 3 de divendres, Diari de Girona anunciava que la Generalitat retalla de nou als menors amb més dependència i, a la 13, l'èxit de la caritat "moderna" del Banc dels Aliments. El govern català té diners per jugar a espies, per comprar periodistes i mitjans, per pagar-se assessors i dietes, i, mentre creix la desigualtat social, es desentén dels ciutadans que necessiten suport.
La pàtria són les persones.
