El diumenge 23 de febrer, i com molts altres, vaig picar, per dir-ho així, col·loquialment, i em vaig mirar el programa Operación Palace que Jordi Évole va presentar i oferir en un canal de televisió espanyol. Abans ja havia vist la falca i reconec que tenia moltes ganes de saber si s'havia descobert alguna cosa nova amb relació al 23 de febrer de 1981. I també és cert i reconec que em vaig començar a mirar el reportatge com si fos un programa informatiu, com un documental, creient-me de bona fe el que se m'estava dient.
No crec que faci falta recordar que en un producte de ficció, ja sigui un llibre de contes o una novel·la, una obra de teatre, una telenovel·la, una pel·lícula o una sèrie de televisió (potser em descuido algun gènere), el receptor estableix un pacte ficcional amb l'autor (no escrit en cap document ni firmat davant de cap notari) mitjançant el qual cadascun de nosaltres, com a lectors, públic o espectadors, arriben a un acord amb l'autor. Aquest acord comporta que ens mirarem i gaudirem de la ficció que tot seguit llegirem o veurem com si fos certa, com si tot allò passés de debò a gent de debò. I és només gràcies a aquest pacte que una obra de ficció pot arribar a colpir-nos, a emocionar-nos de la manera que ho fan els grans llibres, novel·les, obres de teatre, pel·lícules o fins i tot sèries de televisió. Atenció, però, sempre amb el benentès que allò que estem veient o llegint és mentida i que els personatges no existeixen o que només són actors i actrius qui els interpreten.
Què passa, però, quan un producte de ficció se'ns presenta o porta l'embolcall d'un reportatge periodístic informatiu? Que indefectiblement en un moment o altre l'autor haurà d'estar preparat per haver de demanar disculpes o perdó a l'audiència, en aquest cas televisiva. És el que va haver de fer Jordi Évole diumenge passat després de l'emissió d'Operación Palace. I, en aquest sentit, pagava la pena tant d'esforç per haver d'acabar demanant perdó, disculpin l'enganyifa? Crec que tot dependria de la voluntat o de la motivació en aquest cas del presentador i director del programa. Ara bé, caldria preguntar-nos què pretenia exactament Jordi Évole amb l'emissió d'Operación Palace? Només épater? Escandalitzar l'audiència de la seva cadena amb un tema que va suposar una vergonya nacional i internacional per l'Estat espanyol? Fer pensar, com crec que va apuntar després, i per tant arribar a algunes o potser a noves conclusions? Trencar alguns tabús? Cercar notorietat en un mitjà, el televisiu, cada vegada menys informatiu i cultural i més esperpèntic?
Evidentment, cadascú en traurà les seves conclusions i a hores d'ara ja n'haurà fet la seva lectura particular. Només faltaria! Però, em permetran, espero, que tot seguit apunti les meves. En primer lloc, la visualització de la ficció o del fals documental crec que s'aguanta fins al moment en què el guionista decideix introduir la figura d'un director de cinema per organitzar el fals cop d'Estat. Fins a aquell moment del programa, i malgrat que es troben a faltar els testimonis de figures importants com ara Jordi Pujol, Felipe González i d'altres polítics que encara hi són, fins llavors, deia, el fil argumental, el relat, s'aguanta força bé malgrat aquestes absències. És quan entra la figura de Garci, i sobretot el moment d'obligar els diputats a fer un assaig general, que la versemblança (recorden el pacte ficcional esmentat abans?) s'enfonsa. La bona fe, la capacitat de creure'ns el que ens estan explicant, té un límit. I el límit (en aquest cas potser establert d'una manera prèvia, amb la finalitat d'avisar l'espectador que allò és una enganyifa, un fals documental sobre una falsa versió del 23-F) arriba amb la presentació de Garci com a director escènic del fals cop d'Estat.
No sé si en el meu cas jugo amb l'avantatge que conservo en la memòria una sensació de por molt viva de la tarda, vespre i nit del 23 de febrer de 1981. O potser pel fet que aquell dia feia molt pocs dies que havia fet 22 anys, tenia tota la vida pel davant i alhora tot se'n podia anar en orris (present i futur) per culpa d'aquells fatxes colpistes. O potser perquè en aquella època tenia el carnet (l'únic que he tingut mai) d'afiliat a CCOO, un sindicat proper als partits comunistes de l'època. O potser perquè la barca del meu pare, que al cel sigui, era a la platja i només calia embarcar equipatge d'urgència, engegar el motor i passar la frontera amb França en menys d'una hora. Sigui com sigui, el cas és que el que va passar aquell dia no podia ser una ficció, un fals cop d'Estat, de cap de les maneres, perquè un de debò era injustificable, una vergonya internacional; però un de fals no s'hauria pogut explicar de cap manera, ni per salvar la democràcia.
Resta, però, saber o que se sàpiga amb claredat quin va ser el paper que va jugar el cap d'Estat espanyol en tot aquell afer. Només un apunt: a partir d'aquell dia ja no es va parlar més de desenvolupament autonòmic ni de més autogovern per a Catalunya i Euskadi. Una possible Espanya federal de debò es va acabar de cop aquell dia.
