Vaig llegir a Facebook que un bar de Tarragona oferia esmorzars de forquilla picants; però no pas per posar massa bitxo al menjar, sinó perquè qui servia els plats de pota i tripa, de mandonguilles amb salsa, o de salsitxes amb tomata, eren cambreres en llenceria, o sigui, en calces i sostenidors i poca cosa més. D'entrada la notícia me'n va recordar una altra que vaig llegir fa uns anys. En aquella ocasió s'esmentava que una televisió per cable (no ho recordo gaire bé) havia tingut la pensada d'oferir les notícies amb presentadores que a mesura que les anaven llegint en el teleprompter s'anaven traient la roba fins a quedar nues o gairebé.
A veure, no cal dir que calen unes qualitats destacables per poder llegir bé les notícies davant d'una càmera de televisió i alhora anar-se descordant la brusa, la faldilla i els sostenidors. Per exemple, què els diria jo ara, obrir amb Ucraïna i la crisi de Crimea mentre la presentadora es treu la jaqueta; copsar les diferents reaccions internacionals (especialment d'Obama i de la UE) quan la senyoreta en qüestió lluita amb els botons de la brusa, i entrevistar un especialista en política internacional (i més concretament en Rússia) bo i abaixant-se la cremallera de la faldilla. Evidentment, quan la presentadora i alhora stripper dóna pas a la informació esportiva i a la meteorològica, ja fa una bona estona que només porta les sabates i prou.
Ara bé, tornant al començament, als esmorzars de forquilla servits per cambreres en roba interior, per què aquests plats de calamars amb salsa o de vedella amb bolets d'aquest establiment de Tarragona no els serveixen homes d'entre 50 i 60 anys amb panxa de cervesa, calbs i en calçotets i samarreta imperi? Sí, certament no tindrien tant d'èxit com les cambreres joves, maques i ben fetes que serveixen un parell d'ous ferrats amb cansalada viada i patates fregides vestides amb llenceria. Totalment d'acord en aquest punt; però si al capdavall es tractaria d'esmorzar fort i res més, és a dir, que en aquest cas no hi hauria cap mena de "final feliç" com sembla que hi ha en algunes perruqueries d'ambient oriental, per què aquestes cambreres han de fer la seva feina abillades (o desvestides) amb calces i sostenidors?
De fet, crec que des de fa uns quants anys alguns programes de gran audiència de cadenes privades de televisió estan inoculant en la consciència dels joves la idea que cal ser el primer, que cal guanyar a qualsevol preu i que per aconseguir-ho cal competir i lluitar. Però, atenció, lluitar i competir amb companys i companyes que de fet són rivals, algú que els pot fer fracassar passant-los al davant. I això serveix tant per participar en un reality show com Gran Hermano com per guanyar-ne un altre cantant o ballant. Però més que res tot plegat s'utilitza molt hàbilment des de fa anys perquè quan la gent va a cercar feina o fins i tot quan n'ha aconseguit una (encara que sigui precària, temporal i mal pagada) tracti els seus companys no pas com el que són, companys, sinó com a adversaris o fins i tot enemics. La clau de volta de tot plegat és carregar-se el concepte que la unió dels treballadors fa la força, que si fessin pinya podrien reclamar contractes, sous i horaris més justos.
Al capdavall, crec que en l'actualitat tot es redueix a aprofitar aquesta crisi econòmica, financera, mundial i laboral que va esclatar el 2007 per, precisament gràcies a ella, carregar-se el poc que queda dels drets socials adquirits els anys 60 i 70 del segle passat a Europa Occidental i de retruc l'estat del benestar, a més de desfer-se d'una classe mitjana que desapareix a la velocitat del gel a l'Oceà Àrtic. Aquest mal o aquesta pesta moderna es coneix amb diferents noms. Per a uns és el capitalisme salvatge, altres el qualifiquen com polítiques neoliberals, i uns altres fins i tot com la llei dels mercats (en aquest cas seria la dictadura dels mercats). Sigui com sigui, el cas seria establir el concepte que des que la producció (la feina que abans es feia a Occident) es va deslocalitzar (fer treballar els xinesos i els indis com bèsties per una misèria de sou i en condicions laborals inhumanes) la poca feina que queda s'ha de repartir entre milions d'europeus que en cerquen una.
Com es pot suposar d'una manera immediata, això té unes conseqüències brutals i devastadores més que evidents. I més encara en un Estat com l'espanyol (recordem que legalment Catalunya encara és només una comunitat autònoma espanyola) que ha assolit uns cims d'atur, després de l'esclat de la bombolla immobiliària i financera, difícils d'igualar. Ras i curt: casos com el de les cambreres del bar de Tarragona, que poden servir un plat d'arròs negre a les deu del matí només amb mitges, lligacames, calces i sostenidors vermells, per exemple, il·lustrarien el pou laboral i social sense fons dins del qual estem caient com a societat, país, Estat (encara espanyol) i Unió Europea.
Arribats fins aquí, potser caldria preguntar-nos si serem capaços de reaccionar com a societat civil catalana davant d'aquesta situació, o si per contra permetrem que dones del nostre país perdin la seva dignitat de treballadores servint esmorzars de forquilla en calces i sostenidors.
