Cartes

de Catalunya

Francesc A. Picas. LA JONQUERA.

La llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya. L´hem heretada directament del llatí, fa més de mil anys. De l´època de Guifré el Pelós i del Bisbe Oliba. És la llengua oficial de Catalunya. Tan antiga com el castellà, el francès, l´italià i el portuguès, totes filles del llatí. La llengua castellana l´ha introduït a Catalunya la immigració. L´han portat els obrers castellans que han vingut a treballar a Catalunya, la Guàrdia Civil, la policia, els funcionaris estatals, i alguns professors. És, doncs, una llengua forastera, parlada per diverses persones que viuen i treballen a Catalunya. Mereix tot el respecte. És una llengua superculta i universal.

La Constitució espanyola i lleis diverses i judicials equiparen el castellà amb el català a l´escola. Aquests criteris ofenen Catalunya. Catalunya no els accepta. No estan d´acord amb la nostra història ni amb la nostra tradició. Per a l´escola catalana la llengua castellana és una llengua secundària, encara que preferent. Les famílies castellanes que vinguin a treballar a Catalunya han de saber que la llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya, encara que siguem dins de l´Estat espanyol. No han de tenir cap problema per la llengua. Tots els catalans coneixem la llengua castellana. Tothom a Catalunya té dret a parlar com vulgui, i tots els nois i noies quan surten de l´escola saben perfectament la llengua castellana.

Espanya té obligació d´acceptar el criteri de Catalunya. Les imposicions del govern de Madrid a les escoles ens ofenen. Han de reconèixer el català com a llegua patrimonial. També han d´acceptar el dret de Catalunya d´administrar la pròpia economia i no haver de pidolar contínuament diners a Madrid que Catalunya ha generat, especialment en aquests temps de crisi econòmica. Catalunya vol pau, però vol justícia. Catalunya vol ser tractada com una correcta nacionalitat, no com una província. Catalunya té dret a decidir.

Junta Directiva del Tir Olímpic Girona: Correu bé, però fora del camí

Fina Rodríguez. girona.

Sóc una persona que sovinteja les instal·lacions del Tir Olímpic Girona des que Vilobí Service en va assolir la gestió. I atesa la meva proximitat amb l´empresa he seguit de prop el conflicte que enfronta la Junta amb el gerent. Inclús conec tota la documentació que relaciona la cessió de l´Ajuntament amb el club i la d´aquest amb Vilobí Service per espai de trenta anys.

De tota la documentació es desprèn que la concessió feta pel club a l´empresa atorga a aquesta tots els aspectes de la gestió: econòmics, socials, organitzatius... Tots. La missió del club és purament la d´àmbit esportiu.

Quan el senyor Ildefonso Fernández va absorbir l´important deute que arrossegava el club, més la construcció del nou camp, va desencallar una situació crònica del Tir : no hi havia ni diners, ni instal·lació. A partir d´ell, l´activitat va tornar a reeixir a Girona. A partir d´ell, els socis van poder e­xer­cir la seva predilecta afecció. Tot anava sobre rodes fins que arriba la nova Junta que, obviant l´estatus que el mateix club va concedir a Vilobí Service per 30 anys, amb el ­vistiplau de l´Ajuntament, trenca unilateralment l´acord, s´apropia dels fons i impossibilita la gestió del dia a dia del club, circumstància per la qual el gerent es veu ­obligat a tancar el camp.

Sense entrar a repartir qualificatius, hi ha un conflicte d´interessos. I per part de la Junta un intent de produir-se amb fets consumats contraris a l´acord de cessió de la gestió. Encara no s´han adonat que qui paga mana, així de clar. I l´esforç econòmic que va suposar l´assumpció de deute i posterior inversió, segons consta al corresponent contracte, s´ha de veure reflectit a la gestió. És notori el cas dels clubs de la lliga BBVA de futbol que juguen a hores intempestives, posades per la TV, que és qui paga i manté el negoci.

Podrien dir que la Junta, totalment legal, es troba en un dilema d´impossible resolució, perquè no disposa de camp a on exercir la pràctica del tir, a menys que accepti el contracte de cessió que l´anterior Junta va atorgar, o, per via judicial, faci les impugnacions que estimi oportunes.

Els components de la Junta no hi ha dubte que són gent que creuen servir l´interès dels socis amb una actuació radical, mancada de formes i principis. En una paraula, tal com va dir el savi grec: «Correu bé, però fora del camí».

Per una nova Constitució

Enric Mestres Girbal. TOSSA DE MAR.

Crec que la majoria de lectors estarà d´acord en que la pitjor plaga que ens ha caigut a Espanya des de la transició és la corrupció, tant l´empresarial com la bancària i la política, sent aquesta darrera el tronc del qual n´han sortit totes les altres. En aquest context podríem dir que el canvi de règim també va portar un canvi en l´actitud de la majoria de ciutadans els quals, en arribar al poder arraconaren l´ètica i la moral, substituint-les pel guany ràpid, l´amiguisme i l´estafa.

També crec que estaran d´acord que, a menys que hi hagi un canvi estructural i polític, el país no se´n sortirà malgrat els cants de cigne dels que viuen d´aquesta corrupta partitocràcia. De baix a dalt i de través, i d´això en tenim notícies pels mitjans de comunicació i, darrerament, pels magnífics articles que Diari de Girona ha publicat en relació amb el Consell Comarcal de la Selva, els que es presenten per servir al poble acaben servint-se´n i beneficiant-se ells mateixos.

No seria agosarat dir que una part important de la ciutadania estaria d´acord a reduir el nombre de polítics, suprimir assessors, parafernàlia, complements, reconduir la despesa pública, decretar que tots els que cobren de l´Estat només tinguin dret a un sou regulat i, en general, acabar amb els beneficis i prebendes que l´actuació política els permet.

Si volem que el país se´n surti només hi ha una solució, i aquesta no és embarcar-se cap a Ítaca en un vaixell tripulat per filibusters, sinó suspendre les autonomies i redactar una nova i assenyada Constitució, encara que sigui amb aportacions de personalitats estrangeres, que configuri un país amb lleis avançades i garanteixi les diferències territorials. La Constitució que va parir la Transició, manipulada pels que la varen veure com el seu «Dorado» particular, ha fet més mal que bé a la gent que volia viure tranquil·la, treballant i prosperant honradament, gaudint d´una llibertat negada per aquells que buscaven el poder. La democràcia que ens varen vendre l´han convertit en una dictadura de partit, és a dir, en un règim semblant al que tant criticaven