Fa una mica més de dos anys, el Tribunal Suprem (TS) condemnava el jutge Baltasar Garzón com a autor d'un delicte de prevaricació i contra les garanties constitucionals, a la pena de multa de 14 mesos amb quota diària de 6 euros i a 11 anys d'inhabilitació especial per al càrrec de jutge o magistrat, amb pèrdua definitiva del càrrec i honors annexos. La raó de l'esmentada condemna era, segons la sentència, per haver intervingut, al marge de la legalitat i vulnerant el dret de defensa, les converses que els imputats del cas Gürtel van mantenir a la presó amb els seus advocats defensors.

Aquests dies, un grup de persones, seguint l'exemple de l'Associació de Magistrats Europeus per la Democràcia i les Llibertats (MEDEL) que el maig de 2012 havia sol·licitat l'indult, estan reunint firmes amb el propòsit que el Govern indulti Baltasar Garzón, i entre d'altres extrems, recorden que qui fou també magistrat Javier Gómez de Liaño va ser indultat l'any 2002, la qual cosa els porta a parlar de diferents "vares de mesurar". Si es pretén comparar tots dos supòsits, cal recordar sobre això que l'endemà de l'indult Javier Gómez de Liaño va demanar l'excedència voluntària per exercir com a advocat.

Aquesta sol·licitud i respecte de les que aquests dies s'estan comentant, com la sol·licitada per a l'extorero José Ortega Cano, l'expresident del Sevilla FC José María del Nido i qui fou president de les Balears Jaume Matas, sense oblidar l'indult del conductor kamikaze, de quatre Mossos d'Esquadra acusats de tortures i de dos militars condemnats per l'accident del Yak-42, que han causat greus contestes, posen sobre la taula l'exercici del dret de gràcia i l'aparent ingerència del poder Exe?cutiu en el Judicial.

La vella Llei de 18 de juny de 1870, per la qual s'estableixen regles per a l'exercici de la Gràcia d'Indult (actualitzada l'any 1988) és la que diu que: "Els reus de tota classe de delictes podran ser indultats d'acord amb les disposicions d'aquesta Llei, de tota o part de la pena en què per aquells haguessin incorregut". Les sol·licituds són informades pel Tribunal sentenciador i pel Ministeri Fiscal i les concedeix el Rei a proposta del Consell de Ministres; els únics delictes que no poden ser concedits són els de traïció i contra la seguretat de l'Estat comesos pel President del Govern o un Ministre (article 102 de la Constitució espanyola).

La prerrogativa de gràcia és molt antiga, ja que va ser Trasibul qui per primera vegada, l'any 403 a. C., va atorgar formalment el perdó als 30 tirans que havien esclavitzat Atenes.

Aquesta mena de privilegi no és exclusiu d'Espanya, ja que es reconeix als Estats Units, Canadà, França, Irlanda, Itàlia, Regne Unit i Perú, entre d'altres països, i no negaré que causa certa polèmica, no només entre la societat, sinó entre els mateixos jutges. En aquest sentit, 200 jutges de tot Espanya van signar un manifest pel doble indult atorgat a quatre Mossos d'Esquadra, condemnats l'any 2008 per tortures. També polítics han participat en el debat, com un diputat del Partit Popular que va afirmar, enfront d'una proposició de llei d'UPyD, que no podia establir-se amb caràcter general un recurs contra els reials decrets de concessió d'indult, fora del recurs contenciós administratiu, a falta de compliment de formalitats legals, perquè en el cas de la concessió d'indults "es tracta d'una facultat constitucional del Govern", quan és el cert que la Constitució no defineix el dret de gràcia, ja que són els Tribunals els que han de fer executar allò jutjat sense alteracions governamentals que privin d'aquest mandat constitucional. Oblidava aquest polític que el dret de gràcia no és una facultat substancialment governamental, sinó una atribució constitucional del Rei com a Cap de l'Estat. Quan la Constitució de 1978 parla de "prerrogativa de gràcia" o de "prerrogativa reial de gràcia", atribueix precisament al Rei una competència constitucional, però no al Govern.

El tema de l'indult és polèmic, ja que d'una banda pot anar contra l'article 14 de la Constitució, que proclama la igualtat de tots davant la llei, sense que decisions polítiques del Govern evitin el compliment de les penes, però per una altra, hi ha vegades que per la mateixa aplicació tècnica de la llei, per les dilacions en el dictat d'una sentència ferma, sense culpa per part del condemnat, o per altres circumstàncies, el mateix tribunal sentenciador apreciï que la pena resulta excessiva i que ha de ser reduïda, o fins i tot eliminada, mitjançant l'exercici pel Cap de l'Estat de la facultat de gràcia que només a ell correspon, i per això el tribunal la pot proposar.

D'altra banda, es diu que l'exercici de gràcia correspon al Rei, però veiem que només pot concedir-lo si li ho proposa el Govern, amb la qual cosa la confrontació entre poders està servida. Dit d'una altra manera, la justícia s'administra en nom del Rei i la interferència que un indult concedit crea en les funcions constitucionals que tenen atribuïdes avui en forma exclusiva els tribunals de l'ordre penal, pot explicar-se només si és el Rei qui perdona la pena.

En definitiva, la meva posició és favorable a una reforma de la Llei d'Indult en virtut de la qual l'esmentada mesura deixi de ser el que avui és i passi a significar la ratificació pel Cap de l'Estat d'una proposta del mateix tribunal sentenciador per substituir o eliminar la pena, que legalment i inexcusablement s'ha imposat al condemnat per ser l'exigida segons la llei, quan existeixen raons de justícia per a això apreciades pel mateix tribunal sentenciador, després d'escoltar el Ministeri Fiscal i els perjudicats per la comissió del delicte. Es tractaria d'una sanció pel Rei, única autoritat constitucionalment facultada per fer-ho, d'una proposta nascuda de la mateixa Administració de Justícia -que mantindria així la seva total independència respecte dels altres poders- de la mateixa manera que el Cap de l'Estat sanciona i promulga les lleis aprovades pel Parlament.

Idea aquesta utòpica on n'hi hagi, perquè cap Govern promourà una reforma en aquest sentit renunciant a l'exercici d'un poder que encara que -segons entenc- no li correspon, exerceix diàriament en la forma que considera més convenient.