Mala cosa quan a un se li mou la terra sota els peus i perd les referències. A aquesta sensació s'enfronten els qui van deixar constància escrita de pensaments i gestions entre discrets i secrets, en la convicció que mai no sortirien a la llum perquè les convencions del moment així ho establien, i ara els veuen publicats o a punt de ser-ho.

El príncep Carlesd'Anglaterra va escriure entre 2004 i 2005 un cert nombre de cartes a un cert nombre de ministeris, expressant la seva opinió en ocasions extrema i vehement sobre temes diversos que són competència del govern i no de la corona. The Guardian va demanar les cartes per a la seva publicació, emparant-se en la llei que garanteix el dret d'accés dels ciutadans als arxius públics. I una després de l'altra han anat caient les barreres que el govern ha anat interposant per aturar tal petició. Per si de cas, el govern va promoure el 2010 una modificació de la llei per deixar fora del dret a la informació la correspondència de la casa reial, ?al?menys per un període de 20 anys. Que semblen molts però en realitat poden ser molt pocs si pensem que Elisabet II fa sis dècades que és al tron. Carles, quan la succeeixi, difícilment podrà igualar la marca, perquè ell ja en té 65. El que escrigui avui podria ser desclassificat quan en tingui 85, i crear-li seriosos problemes. Els temps dels regnats són més lents i dilatats que els temps dels governs, i per a una dinastia, com per a Gardel, vint anys no són res.

Però la preocupació actual de l'hereu britànic són les cartes que poden sortir a la llum i presentar-lo com un príncep poc respectuós amb l'exquisida neutralitat que s'espera del seu càrrec. Carles deu estar sorprès davant les pretensions de The Guardian, un periòdic poc avesat a mantenir el respecte per les zones tradicionalment inviolables. Fa segles que la casa reial influeix al govern, també en democràcia, i mai no havia passat res. Per què ara? Perquè els temps canvien, i el que ahir era tolerat avui es veu com a inacceptable.

Podria arribar a succeir alguna cosa semblant entre la premsa i la casa reial espanyoles? Què passaria si algun periòdic s'interessés pels missatges que l'hereu hagués pogut enviar a algun o alguns ministeris? Però la democràcia espanyola no té cap norma amb una potència semblant a la llei britànica de Llibertat d'Informació, i la dubitativa llei de "transparència" té prou cura d'evitar que els focus s'apropin massa a La Zarzuela.