És curiós l'inici de la celebració del Dia del Llibre, ara gairebé festa nacional. L'any 1926 el dictador Primo de Rivera ordena la Fiesta del Libro Español per commemorar "la perdurable fecha del natalicio del inmortal Cervantes". La voluntat imperial del decret és evident, a jutjar per les frases d'ornament, com ara "loores a la raza y al genio". La data d'aquella celebració queda fixada per al 7 d'octubre. Però surten uns erudits castellans amb el ciri trencat que el 7 d'octubre no és segur que fos el naixement de Cervantes i suggereixen de canviar la festa pel 23 d'abril, data de la seva mort, aquesta sí ben documentada. Tot Espanya a remolc del que es deia des de Madrid. El canvi de data, oficial, va ser favorable a Catalunya perquè així va coincidir amb el dia de Sant Jordi.

Però a Catalunya, absolutament a part del decret, ja se celebrava des del 1923 el Dia del Llibre, una iniciativa de la Cambra Oficial del Llibre, més concretament del seu conseller Vicent Clavel i Andrés. Les parades de llibres a Catalunya per Sant Jordi tenen, doncs, 91 anys.

Els historiadors de Catalunya, del llibre i del Dia tenen feina extraordinària a escriure'n les cròniques corresponents. Només espigolant-hi hom pot advertir ja la rellevància de la realitat del seny i la rauxa, identitats que ens són ben pròpies. Uns exemples: L'any 1938 les parades de llibres a Barcelona es varen muntar pocs dies després que els avions franquistes bombardegessin la ciutat, que va quedar esgalabrada. I a la postguerra va venir l'eclipsi cultural com una versió real d'aquell Fahrenheit del cinema, la persecució contra els llibres, practicada amb extintors d'incendis. I quan el Ministerio de torn (anys 40) autoritzava amb la boca petita l'edició de llibres en català, aquests havien de ser publicats en el català d'abans de la normativa Fabra, perquè així no serien de bon llegir i assaborir. I quan es publicava una guia excursionista del Puigsacalm en català (Ramon Vinyeta, any 1951) només es podia fer amb la cuirassa de l'Església, amb el visat del nihil obstat inclós. Tot això, discretament i eficaç, anava entrant al moll de l'os de la majoria silenciosa, prenent més solidesa a cad 23 d'abril. I passa després per tots els pobles de Catalunya aquella "voluntat de ser" en forma d'autobús, amb lletres majors d'edat, "Cultura en ruta", com una travessia del desert cap a la plena normalització, amb llibres macerats a sol i serena, que venien a proclamar allò mateix que Cambó havia dit molts anys abans: "Cada llibre, un vot per Catalunya".

Era, aquella, una època en què un suposat arribat d'un altre planeta no hauria entès el prec de Salvador Espriu: "Senyor sant Jordi, patró cavaller sense por, ajuda'ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana. Amén. L'estampeta se'm perdia: no recordo l'any ni el dia".

Quant al llibre i tot allò que representa, Catalunya té un paper destacat en el concert de les nacions. És la responsabilitat de ser model i de sentir-se'n content, molt content. Però el llibre que aquí ens estimem i venerem el fem anar acompanyat d'una rosa, amb les seves espines i tot. Cal saber també rebre les seves esgarrinxades que ens diuen que a aquesta Europa tan punxada últimament per tots costats hi tenim 60 milions d'analfabets funcionals, persones que no tenen el domini o el delit de la lectura. Com un toc de solidaritat tinguem present un recordatori de Montserrat Roig: "No et mors tant si saps llegir".