La nostra televisió nacional té el vici de recomanar llibres. Aquest vici se li aguditza quan s'apropa la festa de Sant Jordi, és clar. Que "la nostra" suggereixi llibres als seus televidents ens semblaria raonable i fins i tot aconsellable si no fos per una dèria paritària que acaba donant com a resultat la recomanació a parts iguals de llibres escrits en llengua catalana i en llengua castellana. Ja hi som, deuran pensar: quina mania hi té, aquest senyor, amb els llibres escrits en castellà? Doncs cap ni una. El que indigna aquest senyor és que un servei televisiu públic de Catalunya no tingui com a principi bàsic la discriminació positiva del llibre en català i que els pocs espais que dedica a la promoció de la lectura -que és una promoció desitjable i necessària- no els dediqui a afavorir el fragilíssim mercat editorial en català.
Sovint se'ns ha fet notar que deixar de recomanar llibres en castellà resultaria culturalment empobridor perquè hi ha molt bons títols escrits en aquesta llengua que també mereixen ser coneguts pel públic català. L'observació cau pel seu propi pes: el mercat editorial en llengua catalana produeix cent vegades més títols de primeríssima qualitat dels que una televisió pública pot recomanar en els migrats espais que dedica a la recomanació de llibres. Atès, doncs, que només una ínfima part dels bons llibres editats en català arriben a les pantalles de casa nostra, per quin motiu hauríem de cedir aquest preciós espai als llibres editats en una altra llengua diferent de la catalana? Se'ns podria objectar, encara, que recomanar només llibres escrits en català suposa distorsionar la realitat de la pràctica lectora a Catalunya, que es fa molt majoritàriament en llengua castellana. Efectivament, és distorsionador i precisament per això cal fer-ho. Potser la nostra televisió pública desconeix que, tot i que els lectors catalanoparlants llegeixen un 13% més que els lectors castellanoparlants, a Catalunya només una quarta part dels lectors llegeix en català, mentre que un 66% ho fa en castellà. Davant d'aquesta diferència abismal se'ns podria objectar, encara, que els lectors són lliures de llegir en la llengua que prefereixin i que, al capdavall, llegir en llengües diferents de la pròpia és un símptoma de riquesa lingüística. Això seria cert si no fos que tenim prou bones raons per sospitar que la "preferència" de lectura en castellà per part dels lectors catalans respon, en bona part, a un prejudici sociolingüístic que prestigia la literatura en castellà i fins i tot la traducció al castellà d'obres que també han estat traduïdes al català.
No hem d'oblidar que vivim en un país, el Regne d'Espanya, que ha fet esforços descomunals, no pas només durant èpoques pretèrites i dictatorials sinó ahir i abans d'ahir, per menysprear la llengua catalana com una llengua literària de prestigi. És molt més senzill aprendre català en una universitat alemanya o nord-americana que no pas en cap universitat espanyola. No hi ha cap institut de secundària espanyol on es llegeixi Ausiàs MarchMercè Rodoreda. I els esforços que dediquen les seus de l'Instituto Cervantes escampades pel món a divulgar el patrimoni literari català és aproximadament el mateix que dediquen a promocionar la literatura escrita en xinès cantonès. Aquest menyspreu sistemàtic de la literatura catalana i el fet que, a les llibreries, els llibres en català convisquin amb els llibres escrits en castellà, en una competència numèricament del tot desigual, ha acabat generant un complex d'inferioritat entre molts lectors catalans, que tenen el català com a llengua materna i la utilitzen en les seves relacions familiars, socials i laborals, però que continuen llegint majoritàriament en castellà, convençuts que un producte editorial en aquesta llengua ofereix més garanties de qualitat.
Naturalment, no seria apropiat intentar argumentar en sentit contrari però sí que convé recordar que, en el cas de les traduccions, són poquíssims els traductors literaris al català que es guanyen mitjanament la vida amb aquesta activitat, a diferència dels que ho fan en castellà. I no guanyar-se la vida duent a terme una determinada activitat, generalment t'allibera de les servituds professionals que implica qualsevol dedicació que et permet pagar factures. Dit d'una altra manera: la immensa majoria dels traductors al català són vocacionals i certament no tradueixen llibres per fer-se rics. Seria força trist que, ateses aquestes circumstàncies, a més a més ho fessin malament. Això no vol dir, és clar, que tots els traductors al castellà treballin malament pel simple fet de ?gua?nyar-s'hi la vida, però sí que estan sotmesos a la implacable cadena de producció comercial, que no acostuma a treballar precisament amb marges generosos de temps i imposa ritmes que no sempre afavoreixen la qualitat final del llibre.
Ahir va ser Sant Jordi. Però les llibreries avui també obriran. I demà. I demà passat. Convé que tinguem present que la vitalitat del llibre en català depèn de les decisions que prenem, cada dia de l'any, quan entrem en una llibreria.
