El populisme
de Mas
Pere Solà. Girona.
Quan llegeixo les àcides crítiques d´Alfons Quintà a Artur Mas, sovint penso que al periodista li agrada l´ús de les hipèrboles. Però, no. La realitat demostra que Quintà es queda curt. L´últim episodi populista del President ha sigut la trucada telefònica per solidaritzar-se amb un noi de Cadaqués que assegura que la Policia Nacional el va agredir per portar una estelada a l´estadi de Mestalla. Sobta que amb la d´estelades i gent que hi havia a l´Estadi només li toqués a ell i no ho observés ningú. La Policia dóna una versió totalment diferent a la seva. No és la meva intenció jutjar els fets ni decantar-me per cap de les dues parts, perquè no ho vaig veure. Per cert, Artur Mas tampoc. Ni Pilar Rahola, ni els altres que es van manifestar fa uns dies a Cadaqués.
M´agradaria saber si Artur Mas també ha tingut el detall de telefonar a Ester Quintana, que ha perdut un ull per l´impacte d´una bala de goma del Mossos. O a la família de l´empresari Juan Andrés Benítez, que va morir, presumptament, per la pallissa d´un bon nombre de Mossos al barri del Raval. O a la família d´un pobre noi d´Olot a qui un mosso va matar d´un tret al menjador de casa seva. O és que els excessos dels Mossos són patriòtics?
Futbol
ja no és futbol
Fernando Guerrero Barrio. girona.
Vujadin Boskov, exentrenador del Saragossa i Reial Madrid, va dir el 1979 aquesta frase, «futbol és futbol», que definia la grandesa d´aquest esport i que fa vibrar les aficions, però han passat 35 anys i avui podem dir que s´ha perdut l´essència del futbol. Tot comença a la UEFA, amb el canvi de format de la Copa d´Europa (1991-1992), la qual jugaven només els campions de lliga, i ara hi participen els quatre primers classificats, amb el títol de Lliga de Campions (cosa que no és cert). La lliure circulació de jugadors permet el fitxatge d´estrangers, la qual cosa fa que els planters dels clubs perdin eficiència, i es dediquin a vendre els seus jugadors a altres equips, i es fitxen jugadors contrastats per al primer equip. Amb l´arribada de la TV de pagament, els fitxatges es multipliquen i el preu dels jugadors es dispara, cosa que fa que es generin deutes i els equips busquin més ingressos pujant els preus de les entrades d´una manera desmesurada, la qual cosa converteix en un luxe assistir al camp a veure un partit.
Les lligues nacionals també s´han vist devaluades causa de la diferència entre els tres o quatre equips grans i la resta, i finalment els jugadors han canviat la mentalitat i l´actitud al camp, ara només es pensa a buscar la falta, el penal o la targeta del contrari, amb un joc dur i entrades molt fortes, criminalitzant l´àrbitre si el resultat és negatiu. Després les tertúlies esportives amplien la polèmica sobre algunes actuacions arbitrals, això provoca enfrontaments entre les dues aficions, i és que la UEFA ha convertit l´esport del futbol en un suculent negoci, i és que «el futbol ja no és futbol».
Catalunya vista
pels estrangers
Jordi Pausàs. parís.
No fa gaire temps que els actuals responsables de l´emblemàtic Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) unilateralment van fer una campanya als mitjans de comunicació al·legant que era urgent anomenar la nostra primera pinacoteca Museu d´Art de Barcelona, amb l´excusa que el MNAC era inintel·ligible i difícil de pronuciar pels estrangers, els quals únicament coneixien la marca Barcelona i no podien entendre el fet diferencial, cultural i idiomàtic del nostre país dins l´Estat espanyol.
És evident que els citats propòsits -sortosament fallits- amagaven una intencionalitat política poc favorable al nostre país. És per això que no s´acaba d´entendre que en el precís moment que Catalunya és coneguda arreu del món pel fet de demanar la seva independència, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, manifesti que reconeix que Catalunya no és tan coneguda com ho és la marca Barcelona. Potser això era cert ahir, però avui, arreu del món, tothom sap -gràcies a la política- que Barcelona és la capital de Catalunya...
Es veu que no és per la defensa
dels animals
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque. Torroella de Montgrí.
Esperanza Aguirre acaba de dir que alguns rebutgen la festa dels toros perquè són antiespanyols, i no perquè defensin els animals. Segons ella aquestes persones rebutgen els toros «perquè són antiespanyols, que ho són perquè saben molt bé que els toros simbolitzen millor que res l´essència mateixa del nostre ser espanyol».
Ara entenc per què dins de les dotacions econòmiques dels Premis Nacionals de Cultura, el Premio Nacional de Tauromaquia estigui dotat amb 30.000 euros, i en canvi, per exemple, el Premio Nacional del Cómic amb 20.000 euros.
Ara entenc que aquests guardons, que són una forma de valorar la cultura, valorin més la tauromàquia que el còmic, per exemple. És clar, potser s´haurien de revisar les dotacions en època de crisi. No deixa de sorprendre´m que es mantingui un Premio Nacional de Tauromaquia com el que es va lliurar el 30 de desembre de 2013 al torero Don Francisco Manuel Ojeda González, i que tingui una dotació de 30.000 euros.
Però després de sentir les declaracions de l´expresidenta de la Comunitat de Madrid, entenc que la tauromàquia s´hagi potenciat molt des del punt de vista econòmic, però em demano si en aquests moments té el mateix valor cultural en la nostra societat. Crec que el símbol que li atorga aquesta senyora ja s´ha desvalorat. Jo diria que no és d´interès general, sinó minoritari i que, tot i que el còmic també ho és, aquest destaca pel seu valor com a possible eina educativa, entre d´altres. Es pot destacar aquest valor en la tauromàquia avui en dia?
