Avui, festa de la Mare de Déu de Montserrat, recordarem la tradicional relació de Girona amb la muntanya i el santuari. En l'antiga capella de l'hospital de Santa Caterina, abans del 1936, hi havia un altar lateral dedicat a aquesta devoció mariana. Des de fa una colla d'anys ara hi és a la parroquial del Mercadal. En la façana de la primera casa del carrer de Calderers hi figurava un retaule de la Verge de Montserrat, que en enderrocar-se aquell edifici passà al Museu. Des de l'Edat Mitjana, i fins molt més modernament, alguns homes portaven el nom de pila de Montserrat, nom que s'anà generalitzant entre l'element femení. Quan jo feia classe a la Normal de mestres, el dia d'aquesta festa sortia de classe amb les butxaques plenes de caramels, tantes eren les noies que celebraven la seva onomàstica. Després ha anat disminuint per deixar pas a altres noms, alguns exòtics. I pitjor encara, algunes Montserrats es transformen en Montse, que és la castellanització del nom més entranyable de Catalunya, castellanització que va introduir la Secció Femenina de la Falange. Ja em diran si abans de l'any 1939 existia alguna Montse. I si l'han trobat mai en cap text de Verdaguer, Maragall, RuyraFolch i Torres.
Deia l'adagi que "no és ben casat qui no porta la dona a Montserrat". Però antigament, tot i tenir-ne la voluntat, eren molts els que no tenien possibilitats de satisfer aquest desig. Les comunicacions entre Girona i la santa muntanya eren molt complicades i costoses. I els viatges de noces per a la majoria de gironins eren molt austers i senzills. L'ocasió més assequible era la de participar en alguna romeria. A la nostra ciutat hi ha hagut entusiastes organitzadors d'aquestes excursions devotes. Un d'ells va ser mossèn Evarist Feliu, amb els nois del seu Casal d'Estiu. El mossèn hi tenia un germà monjo, recentment beatificat. Un altre mossèn, Fernando Forns, amb els nois de l'Escolania del Mercadal, que encara cada any el recorden en ocasió de la festivitat. I també amb grups de feligresos de la mateixa parròquia. Més modernament el primer rector de Sant Josep, mossèn Francesc Puig, que també hi tenia un germà monjo. Des de la creació de la parròquia, l'any 1952, durant un temps cada any la parròquia de Sant Josep pujava en romeria a Montserrat.
La primera vegada que jo vaig pujar a Montserrat devia tenir nou o deu anys. Va ser amb els nois del Casal de mossèn Feliu, i alguns dels nostres familiars. Sortírem de Girona en diversos autocars. De matinada. El viatge va ser llarguíssim, no s'hi acabava d'arribar mai. Algú manifestà que no arribaríem a temps per oir Missa, i era diumenge. Però el mossèn ens tranquil·litzà dient que eren un centenar de monjos i se celebraven misses constantment, ja que faltaven molts anys per introduir-se la concelebració. Finalment arribàrem. Després de la Missa i la veneració de la Verge pujant al cambril, tothom es dispersà buscant un lloc adient per dinar, dinar que cadascú es portava. Nosaltres pujàrem a Sant Joan amb el funicular, cosa que em meravellà. Després seguírem el camí del Rosari, admirant els magnífics monuments de cada misteri. I despatxàrem el nostre dinar asseguts en un dels bancs que hi ha abans de l'entrada a la Santa Cova. A la tarda aviat va ser l'hora d'emprendre el retorn. El camí de tornada no el vaig trobar tan llarg, ja que vaig fer-hi una bona dormida. Arribàrem a Girona que ja era fosc, això que estàvem en ple estiu.
Vaig tornar a Montserrat pel viatge de noces. Passàvem uns dies a Barcelona i un diumenge pujàrem al santuari. Tren fins a l'estació de l'aeri. Cinc minuts de pujada. I al captard retorn amb el mateix procediment, arribant a Barcelona a l'hora de sopar.
El dia que complíem els deu anys de matrimoni hi tornàrem. Des de Girona a Barcelona en tren, tren de carbó i dues llargues hores de viatge. Nit a Barcelona. El dia següent de bon matí tren, aeri, Missa. Breu visita a l'interior del monestir, acompanyats d'un monjo amic, que ens ensenyà algunes de les dependències, algunes a tots dos, altres a mi sol. Pujada a Sant Joan. Dinar a Sant Jeroni. Pujada al cambril per acomiadar-nos de la Verge i retorn a Barcelona arribant-hi a una hora en què ja no sortia cap tren amb destí a Girona. Total, dues nits a Barcelona per passar un dia a Montserrat.
L'any 1964, quan ja feia un any que tenia i conduïa cotxe, tornàrem a Montserrat, el matrimoni amb tres criatures i tot el bagatge i provisions per passar uns dies instal·lats en una cel·la. Carretera fins a Barcelona, travessar tota la capital, més carretera fins a Martorell, seguint fins el Bruc, pujada per Can Massana, pujada molt penosa amb el Dos Cavalls sobrecarregat. Uns dies d'estada deliciosos, amb ganes de repetir-ho tal com vàrem anar fent, cada vegada amb més comoditat i rapidesa. Millor cotxe, millors carreteres, més curts itineraris. La construcció de la B-30 ens estalviava passar per l'interior de Barcelona. Després vingué l'autopista, que proporcionava més comoditat i més rapidesa. Posteriorment, poder deixar l'autopista al Vallès i, per l'autovia de Sabadell arribàvem fins a Terrassa, ciutat que havíem de travessar per l'interior. Poc temps després també es pogué evitar entrar a Terrassa i continuar, sense interrupcions, fins a Monistrol i emprendre la pujada fins arribar al destí. Finalment l'Eix Transversal ha representat un estalvi de temps i una millor comoditat. Però les primeres vegades que es feia aquest itinerari, en sortir de l'Eix era fàcil equivocar-se i endinsar-se en una carretera que ens obligaria a desfer el camí per emprendre la direcció convenient.
La gran afluència de cotxes particulars ha obligat a prohibir l'aparcament en el recinte. S'ha de descarregar i baixar uns quilòmetres per poder aparcar. La recuperació del cremallera i el generós i ampli aparcament que hi ha a l'estació ha propiciat un còmode accés al santuari, sense necessitat d'usar el cotxe, evitant tots els inconvenients de la falta d'espai i la impossibilitat d'aparcar.
Les facilitats i rapidesa amb què es pot passar unes hores a Montserrat ho demostra el que feia un meu amic. Quan ja estava jubilat i lliure de les obligacions laborals, sovint sortia de Girona després d'esmorzar. Arribava al monestir. Després de practicar les seves devocions a la basílica, s'entrevistava amb un seu company d'Universitat, el qual després d'acabar la carrera de Química i de deixar l'activisme polític, havia professat en la comunitat benedictina. Després d'un llarg i distès canvi d'impressions, retornava a Girona per ser a casa seva a l'hora de dinar. Ara aquests dos antics companys d'estudis, d'inquietuds i d'anhels, poden estar contínuament dialogant; però no en el locutori del monestir, sinó en el lloc on es dissipen tota mena de neguits, de dubtes i d'incerteses. On la ciència no es necessita ja que la Veritat hi és oberta i esplendorosa.
