Les obres són sempre molestes. El soroll, la pols, les interrupcions en el pas, el risc físic i, per descomptat, les despeses són consubstancials a les tasques de construcció o rehabilitació d'edificis, pisos, etc. Igualment resulten enutjosos els conflictes i la seva gestió. Les discrepàncies, discussions, tensions i plets consumeixen molta energia i, de nou, diners. La seva resolució rarament satisfà les diferents parts implicades, raó per la qual es converteixen en bucles esgotadors. Si aquestes conteses les mantenen veïns condemnats a veure's cada dia, tot plegat es fa encara més incòmode. Igualment, per a aquells que no són juristes -ni ho volen ser-, és força desagradable moure's per terrenys relliscosos com el del dret administratiu i, en general, el de la burocràcia municipal. Doncs bé, aquestes funcions, a més de la relació amb els administradors de finques, són les que recauen sobre una modalitat d'heroi contemporani que únicament ha estat homenatjat en sèries com Aquí no hay quien viva i La que se avecina. Un reconeixement escàs i massa ranci per a les víctimes de la convivència urbana: els presidents de comunitat.
