Enamorades del mossèn

No és gens estrany que ho hagin fet ara i no pas fa dos anys. Les amants dels mossens italians no haurien gosat mai enviar una carta semblant al Papa Ratzinger. El bisbe alemany de Roma les hauria perseguit, a elles i als clergues llibertins, fins als confins de la cristiandat. En canvi, el Papa Francesc ha aconseguit que la gent es cregués que es pot ser el president d'una associació esquitxada per escàndols i delictes de tota mena i ser un bon paio. Les feligreses enamorades deuen haver pensat que l'home es mostraria comprensiu i pujaria diumenge al balcó de Sant Pere per anunciar la màxima agustiniana amb accent argentí: "Che, boludo, amad y haced lo que queréis".

Però, és clar, no serà pas així. A diferència del seu antecessor a la càtedra de sant Pere, Francesc dirà que ja en parlarem, que vés a saber, que potser algun dia. I tot quedarà igual. Les amants dels capellans continuaran amagant-se sota els llençols de la rectoria i la majoria dels capellans que no tinguin el valor de fer-se una concubina saldaran els deutes contrets amb la testosterona com bonament puguin: en el millor dels casos, afillant-se un brasiler.

I això que, es miri com es miri, el celibat presbiteral és del tot incomprensible. No pas el celibat, simplement, que és una opció tan respectable com qualsevol altra. Però sí el celibat presbiteral obligatori. Al capdavall, la missió d'un capellà és atendre principalment les necessitats espirituals dels feligresos que viuen a la seva parròquia. I la majoria ho fan en família, casats i amb fills. Quina credibilitat pot tenir algú que no comparteix cap de les preocupacions bàsiques de qualsevol de les famílies a les quals ha d'atendre? El capellà té sou i casa assegurats. No sap què vol dir treballar. Desconeix completament els misteris, dificultats i alegries de la vida en família. No sabrà mai fins a quin punt unes ridícules dècimes de febre d'un fill poden arribar a trasbalsar els fonaments de l'existència. I, amb tot, pujarà cada diumenge a la trona per explicar a les famílies com han de viure; absoldrà pecats que no comprèn; i "prepararà" joves parelles per a viure decentment en matrimoni, ell que, del matrimoni, només en sap el que n'expliquen les telenovel·les d'havent dinat.

Aquests propers dies sentirem arguments de tota mena per combatre les lúbriques demandes de les amants presbiterals. Segurament servirà de poc recordar, una vegada més, que el primer Papa de l'Església Catòlica, sant Pere, estava casat i això ho diu l'evangeli, no pas cap progre blasfem: Mc I, 29-30 (a no ser que algú vulgui defensar, estranyament, que es pot tenir sogra sense haver-se casat prèviament, que tot podria ser). Però el millor argument que es pot posar a disposició de totes les senyores catòliques que tinguin ganes d'embolicar-se amb el mossèn és que, de fet, els capellans catòlics ja es poden casar sense cap problema. Aquesta, és clar, no és la mena de coses que l'Església explica quan vol fer valer arguments teològics subtilíssims per reafirmar l'obligatorietat del celibat. Però és així: escampats pels cinc continents hi ha capellans catòlics casats i amb fills i tot. El conjunt d'esglésies cristianes orientals (melquites, maronites, armenis, coptes, etc.) en plena comunió amb Roma però que, per motius culturals, celebren la litúrgia seguint models diferents del de la litúrgia romana, han mantingut durant segles el caràcter optatiu del celibat. En la majoria d'aquestes comunitats, de fet, no casar-se és sinònim d'abraçar la vida monàstica. Els capellans, en canvi, es casen tots abans de rebre l'ordenació presbiteral. Aquesta realitat és tan catòlica com qualsevol altra. La seva millor instantània: un dissabte a mitja tarda, en plena Via del Babuino de Roma, entre Piazza Spagna i Piazza del Popolo; mentre al Col·legi Grec (el seminari on estudien futurs capellans de diverses esglésies orientals, dirigit, per cert, pel vendrellenc Manel Nin) s'acaba el cant, en grec, de la pregària de Vespres, a fora una vintena de noies espera pacientment els seminaristes i futurs marits per sortir a festejar.