La història no es repeteix, encara que sovint crea situacions que recorden episodis anteriors. La primera impressió per a qualsevol espectador català dels actes de la coronació del nou Rei d'Espanya és la de presenciar una cerimònia i escoltar unes paraules que ja havia sentit. Quan? Amb els retocs propis de cada època, si es repassen discursos d'aquesta mena d'anteriors monarques espanyols o de presidents de república espanyola, el guió és sorprenentment semblant.

En aquestes intervencions hi ha sempre en primer lloc una reafirmació de la nació espanyola "única i sobirana", la invocació a la Constitució de torn com a garant de llibertats, un elogi a la institució que canalitza tot aquest conjunt de gràcies i progrés i una breu referència a la diversitat congènita que té l'Estat espanyol. Aquesta referència en la recent coronació a Madrid d'un nou Rei es troba en el que fa referència a Catalunya en la cita d'Espriu i, en acabar, el cortès "moltes gràcies" del nou monarca. Les èpoques canvien, però el guió que segueixen els que redacten aquesta mena de discursos és molt semblant. Parteixen, habitualment, d'una mentalitat que considera una nosa la pluralitat i diversitat de nacions, llengües i cultures que des de sempre existeixen a la península Ibèrica i que proclamen amb diversos tons, a vegades amb amenaces i d'altres amb estil burocràtic el que no es res més que la permanent voluntat de mantenir la realitat en un bany d'uniformisme i centralisme.

En la història recent hi ha una pàgina que fou molt present en la memòria dels que seguiren la cerimònia de fa uns dies, em refereixo a la de gairebé 40 anys enrere, quan sortíem de la dictadura franquista i anàvem cap a la democràcia, quan s'elaborà una Constitució que posteriorment fou congelada en les seves potencialitats per aquesta mentalitat que, com es diu sovint, cerca mantenir el domini del poder polític de Madrid damunt la realitat plurinacional, plurilingüe i pluricultural. El resultat d'aquella pàgina de la història de gairebé 40 anys enrere és ben present a Catalunya, han aconseguit que l'autonomia, que havia estat l'objectiu esperançat del catalanisme, hagi esdevingut una eina poc útil per l'ofec en què sobreviu. Ofec especialment visible en els recursos econòmics de què podem disposar, en les amenaces que pesen damunt la continuïtat de la nostra llengua i cultura i sobre les capacitats legislatives del nostre Parlament.

Fa gairebé 40 anys, en una cerimònia com la de dijous a Madrid, traspuava l'esperança; ara, vista l'experiència de com han entès l'autonomia durant aquestes dècades, la nostra actitud és molt diferent.