Josep Pla creia amb Montaigne que l'orografia i el clima determinen, en gran mesura, el caràcter dels pobles. Les terres fèrtils, les grans vies de pas o l'accés lliure al mar faciliten el comerç, cosa que a la vegada constitueix una font natural de prosperitat i intercanvi cultural. Quant a la meteorologia, Montesquieu va constatar que "Anglaterra era una nació afectada per la malaltia del clima" i resulta habitual acudir a l'esplendor dels llargs dies assolellats per explicar l'extraversió dels mediterranis. Si ens cenyim a l'àmbit illenc, per al poeta antillà Derek Walcott "haver estimat un horitzó és insularitat; la seva visió, com a través d'una persiana, limita la teva experiència". Clima i geografia, categories romàntiques que tornen a estar de moda en un món processat per l'estadística del Big Data i la rumorologia instantània dels tuits. Clima i geografia, metàfores d'antany que acudeixen en auxili de l'anàlisi política de la realitat.
Vista en perspectiva, aquests últims dies han suposat una acceleració brusca. De la xafogor asfixiant del setembre hem passat a la intensa pluja. Luis de Guindos ha aventurat la possibilitat d'una tercera recessió a Europa, que frenaria en sec el ritme de pedalada de la recuperació espanyola. (Prenguin nota que l'economia és decisiva per al cicle electoral i les expectatives del PP.) S'han paralitzat les reformes i s'ha presentat un pressupost amb algun biaix expansiu: més inversions i petits gestos de complicitat en forma de rebaixa impositiva. Les prioritats han canviat i s'ajusten al moment electoral. Se n'ha anat Gallardón i amb ell la reforma de la llei de l'avortament. El nou ministre de Justícia es declara disposat a retocar la Constitució si calgués. Espectacle sorprenent, inaudit, el protagonitzat per Jordi Pujol en la seva compareixença parlamentària. Altiu, sense honor, és un home que se sap derrotat davant la Història. Va atacar a fons, anunciant el col·lapse del sistema si ell caigués. "Après moi, le déluge", com un rei absolutista. Mas calla primer i després proclama, davant la insistència dels periodistes, que ell només és corrupte per error, en el cas que ho sigui. Acció i reacció: l'endemà, el president de la Generalitat firma la convocatòria del 9 de novembre. El simbolisme de la pàtria, les imatges mesurades, l'escenari elegit creen un clima emocional. Acció i reacció: el govern recorre i el Tribunal Constitucional suspèn la consulta immediatament. Plou a la plaça de Sant Jaume. I seguirà plovent. La tempesta no cessa.
Acudeixo de nou a l'orografia i al clima, aquesta doble metàfora que he utilitzat al principi. Quins factors ens influeixen realment? Les condicions socials? Les culturals? Les nacionals o religioses? Les geogràfiques? Els prejudicis? Fins a quin punt som o no presoners d'uns quants factors externs inamovibles que ens determinen? Per descomptat que no crec en res d'això. O sí, però d'una forma tangencial i múltiple, entrecreuada per una infinitat d'enllaços, vincles i circumstàncies. En la història res és inevitable quan s'encaren els problemes de cara. Per descomptat, en els pròxims mesos i anys, alguns canvis es precipitaran, plogui o faci sol, visquem a Espanya o a Alemanya. El món es transforma i deixar-se guiar pels límits d'allò plausible ens permetrà il·luminar el camí molt millor que si cedim a l'incessant sobresalt de les emocions, a la borrasca torrencial i als estira-i-arronsa de poder.
