La política és una immensa obra de teatre que exigeix mantenir la tensió per no perdre el suport del públic. La política no és només això, però també ho és en part. Ho explica Luuk van Middelaar, politòleg neerlandès i assessor principal de Herman Van Rompuy, en un assaig fascinant, dens i captivador que he llegit i rellegit: El pas cap a Europa. "Drama", "tensió", "teatre" són les paraules clau que es repeteixen al llarg del llibre. També "prudència", "equilibri", "procés", "experiència", "prova" i "error". En poques ocasions, però, ens trobem amb el terme "aventurisme", aquest mal de qualsevol època. De fons, un èxit: el de la Unió Europea, l'Europa que coneixem des del 1951, afligida avui del paradoxal rigor mortis del consens, de la falta de teatralitat, en suma. Si ho traslladem al marc espanyol, constatarem que els ciutadans no poden viure només de transaccions, de pesats reglaments, de l'apatia tediosa del dia a dia -la comptabilitat de la vida, la lletra ben feta-, sinó que demanen un rerefons emocional que els converteixi en partícips de la memòria civil i col·lectiva. Anotin aquesta idea: un món format per actors, narradors i públic, en horari prime time; un món on la paraula mai serà innocent -ni ho és- perquè reflecteix la lluita pel poder. La ficció, si es vol, que alimenta la realitat, que la construeix o la fragmenta, la destrueix, fins i tot. "Cap projecte polític -escriu van Middelaar- pot anticipar la creativitat de la història"; ni evidentment el seu misteri, els seus crebants o la seva crueltat. Subratllin una altra idea central del llibre: "La política és el maneig de la incertesa". Pur Shakespeare. Pur teatre grec. La postmodernitat resulta més antiga del que creiem.
L'Europa moderna va néixer després de la II Guerra Mundial com un interès moral -la pau entre nacions germanes- i com un espai econòmic comú. L'Espanya demo?cràtica va sorgir a la Transició com un altre projecte moral, assentat sobre el famós discurs d'Azaña a Barcelona -"Pau, pietat, perdó"- i des d'un horitzó democràtic i euro?peu. Els dos relats van ser en gran mesura d'èxit. La UE va passar de ser una petita comunitat de sis membres dedicats fonamentalment al comerç del carbó i l'acer a conformar un enorme espai transnacional que va de Lisboa a Hèlsinki, amb una moneda comuna, un banc central i un cos legal cada vegada més cohesionat. Espanya va passar de la dictadura a la democràcia, recuperant llibertats i trencant amb l'aïllament del franquisme. En els dos casos, el seu èxit -amb alguna excepció puntual- va ser la desdramatització del polític gràcies a l'abundància d'amor?tidors: el respecte als procediments, a les lleis i a la voluntat cívica, en última instància, de viure segons l'acord i el consens.
Com tots els relats, també aquest tenia alguna cosa d'inconsistent, malgrat els seus indubtables fruits. Els interessos partidistes -i la consegüent corrupció- van anar minvant la credibilitat de les nostres institucions. Una burocràcia mastodòn?tica va allunyar les autoritats comunitàries del ciutadà anònim. La crisi econòmica va acabar per fer col·lapsar moltes de les certeses europees: la protecció social, l'estabilitat en l'ocupació, el pacte de confiança amb els partits polítics i amb els governs. Es va introduir de nou el drama en la història, la qual cosa no és necessàriament negativa -no sempre- en el sentit que maneja van Middelaar. D'un cicle d'apatia ciutadana hem entrat en un altre on el públic omple els teatres, planteja preguntes, exigeix respostes, introdueix riscos. El drama, sí, la tensió i la incertesa, el perill i la creativitat. Tot això també és política. Encara que el verdader judici, l'últim, "arribarà el dia de les eleccions". Només aquest dia.
