Avui dijous, a 2/4 de 8 del vespre, a la Catedral, el nostre Bisbe, monsenyor Francesc Pardo, presidirà la concelebració en acció de gràcies per la recent beatificació d'Álvaro del Por?tillo, primer successor de sant Josepmaria Escrivà, Fundador de la Prelatura Personal de l'Opus Dei. És un fet eclesial que ha mar??cat l'opinió pública catòlica del món.

La gent està assabentada, com en la majoria dels Sants, d'un cert per?fil biogràfic i espiritual. En el nos?tre cas, ambdós són d'una simplicitat impressionant: un jove enginyer de Ponts i Camins que en el Madrid dels anys 30 és presentat a Sant Josepmaria. Poques hores de tracte i un curs de recés van ser suficients perquè el jove tècnic entengués i s'enamorés d'una realitat espiritual que va costar anys i panys de configurar jurídicament en l'Església. Faltaven més de 25 anys perquè el Concili Vaticà II anunciés la vocació cristiana com a vocació universal a la santedat, i en el cas concret d'Álvaro, a través de la san?tificació del treball i de la vida ordinària. La perspectiva seva era bolcar-se en l'amor de Déu i al servei dels altres, omplint la geografia humana de ponts i camins. El recent beat va entendre que ser creient, ser cristià, és submergir-se en la intimitat de Déu, i escampant amor a qui es presenti a través de la materialitat del treball. La relació amb Déu i el món sobre?natural creixia i s'enfortia en aquell cap ben fet i aquell cor gene?rós, amb una senzillesa humil i dò?cil, una contundència inte?rior ple?na de goig i de pau i de creu i un afany apostòlic que no el deixa?va mirar enrere. Era una "roca" de fidelitat. El seu món interior podia ex?pressar-se, com feia, amb aquesta jacu?latòria persistent: "Gràcies, perdó, ajudeu-me més". La recorda???va i feia seva el Papa Francesc, en la seva carta al Prelat de l'Obra, D. Xavier Echevarría. Al fer-lo beat, l'Esglé?sia simplement ha dit: aquest ho??me tenia raó. Qui l'imiti serà sant.

Tot això que precedeix sembla d'una simplicitat extrema. I ho és. Però la gent sap menys de l'activitat d'aquest enginyer de Camins en el cor mateix de l'Església, en la se?va estructura doctrinal. Álvaro del Portillo fou una figura de primer ordre en la preparació i realització del Concili Vaticà II. Expert de vàries Comissions Conciliars, Secretari de la del Sacerdoci, estava en contacte directe amb l'elaboració dels documents. Teòleg i canonista alho?ra, fou consultat, després del Concili, el 2 d'octubre de 1966, per la Comissió Pontifícia per a la refor?ma del Codi de Dret Canònic, sobre "els principis teològics i jurídics que haurien de fonamentar les noves normes canòniques sobre drets i deures dels laics en l'Església".

Álvaro del Portillo publi?ca, el febrer de 1969, el llibre Fieles y laicos en la Iglesia, una reflexió que parteix de la doctrina conciliar, la Teologia i el Dret, que es veurà reflectida al nou Codi de l'Església. No conec cap llibre de Dret Canònic que hagi analitzat tan profundament el concep??te de laic i de fidel. Només partint d'una visió objectiva del que és un fidel i del que és un laic es poden precisar els drets i deures dels membres que conjuntament formen l'Església de Jesucrist. Els clergues no són propietaris de les ànimes. Estan constituits al servei de l'Església entera. La dicotomia Jerarquia-laics es converteix en una unitat orgàni?ca amb funcions distintes. Els "fidels tenen l'obligació d'observar sempre la comunió amb l'Església" (c.209). Posar al servei dels fidels laics les riqueses del sacerdoci és l'únic domi?ni al qual un clergue pot aspirar. L'any 1969, uns 15 anys abans de la publicació del nou Codi de Dret canò?nic, el Beat Álvaro del Portillo, seguint el caris?me de Sant Josepmaria Escrivà sobre la santificació del treball, servia l'Església universal i par?ticular i les ànimes, una per una.