Quan un riu es torna formal i complidor abandona les seves rauxes perilloses i comença una bona amistat amb la gent del país. Abans de deixar-se civilitzar el riu només era un company de viatge, una convivència geogràfica de pobles i entorn, que es miraven malament. La companyia esdevé amistat, que és una voluntat més profunda, l'amistat és com la sang que acudeix quan hi ha una ferida encara que no se l'hi demani.

A les comarques gironines el Ter va començant uns bons comportaments. El Ter era un trencaclosques pels enginyers que ara l'han convençut de fer bondat. Fill predilecte del Pirineu, saltarí de naixement, protagonista de la primera revolució industrial, tot baixant tasta la plana de Vic, dibuixa un colze al mapa de Casserres, s'hi repensa i torna cap a Girona, amic de les munta?nyes es deixa domesticar pels embassaments, que vénen a ser les guardioles dels aiguats. Quan plou molt el Ter encara fa un pinyol, canvia de color, i de geni. Si algun enemic l'ataca, sempre s'alça una veu i una bandera verda que clamen "Salvem el Ter!".

Signe de bona amistat és l'acte de compartir. Surten bones notícies que parlen de donar a conèixer més els nostres rius. El nostre principal té una espectacular varietat de paisatges en els seus 200 quilòmetres. Són cinquanta-vuit els pobles que visita, d'Ulldeter a l'Estartit, a través del Ripollès, Osona, Selva, Gironès i Baix Empordà, tot amb la seva personalitat geogràfica. S'expliquen uns projectes molt interesants per fomentar el coneixement dels rius, com ara desenvolupar unes rutes de cicloturisme, senderisme i oferta de productes turístics complementaris per presentar la riquesa dels patrimonis, geogràfic, històric, arqueològic i etcètera. Tot projecte pot ser ambiciós i benvingut. Però cal fer-hi aportacions de prevenció, observant realitats ja experimentades: el tractament turístic ha de ser molt respectuós, exagerat si cal. No es pot ser condescendent: que tothom es miri la Costa Brava i hi veurem resultats galdosos i nefastos.

El tractament millor per als nostres rius no seria pas el de "turisme" sinó el d'"excursionisme"; la diferència entre aquests dos entrecometes és en el to d'humanitat, de naturalitat, de respecte envers la visita masiva. L'excursionisme seria l'hereu d'aquella Renaixença catalana de fa 180 anys, que ha llegat a moltes generacions el coneixement profund del país sense estridències, caminant-hi amb respecte, que avui li hem d'afegir el qualificatiu de sostenible. El turisme, en canvi, és el nervi de la pressa, per sobre del bé i del mal, i despersonalitza el paisatge. Els estils d'aquestes dues finestres obertes per a veure el món són totalment oposats. No voldríem veure mai un parc temàtic multinacional a Sant Feliuet de Savassona, per exemple, ni un circuit de Fórmula I emmirallant-se a l'embassament de Colomers.

Ara que som posats a mirar-nos més de?tingudament els nostres rius, convindria de posar-los a l'òrbita literaria. En el seu dia la Fageda d'en Jordà es va veure honorada amb l'estela de pedra que proclama el poema famós de Joan Maragall. Semblantment, els nostres rius principals podrien presentar les lletres il·lustres que han inspirat. Tocaria de deixar testimoni sòlid d'El Ter i el Freser, de mossèn Cinto Verdaguer, que es refereix a la cursa entre els dos rius per decidir el nom: "Si jo hagués vist eixes vorades quan ahir davallava d'Ulldeter, s'hi haurien adormides mes onades i eix riu s'hauria anomenat Freser". I el Fluvià mereixeria recor?dar l'obra de Joan Teixidor, el poeta que el contempla des del seu Olot, i l'inspira un poemari que porta el mateix nom que el riu: "La petita ciutat encara m'acompanya i el riu que la travessa em farà de camí."