Cartes

és un bon atac

Joan Garcia. GIRONA.

Reformar lleis fonamentals, com la de l´Estatut, requereix l´aprovació de dos terços del Parlament. En canvi, ara ens volen convèncer que amb el 50% dels vots és suficient per proclamar la independència, trencar la cohesió social a Catalunya i portar el país cap una incertesa amb més abisme que cim.

El 9-N ens ha demostrat que només un terç dels catalans és independentista. Són molts, però insuficients per destruir un país i conduir els ciutadans a la deriva. Qualsevol polític sensat hauria frenat el procés a l´espera d´obtenir un suport més sòlid, però Artur Mas fa temps que ha optat per aquella màxima de la millor defensa és un bon atac. No som prou gent. És igual. Dono un pas més endavant. El pla que va explicar dimarts, que només serveix per salvar-se a si mateix, és inèdit en el món democràtic. És un cop d´estat emparant-se en els instruments democràtics.

De la poma d´Eva

al Petit Nicolás

Mateu Frigoler Teixidor. Canet d´Adri.

Des de temps immemorial, molt abans que en Pedro i la Vilma formessin la família dels Picapedres, quan la malèfica Eva va enredar el pobre Adam amb una poma que ni tan sols era del nostre Empordà, tots els seus descendents vàrem quedar per sempre hipotecats amb les preferents del pecat original. Ara, en aquests temps moderns i de progrés, un infant que arriba a aquest món es troba amb la sorpresa de tenir dos pecats més. Tots fets per governants sense escrúpols que no han dubtat ni un moment en una nit de fer canvis a la sagrada Constitució, per hipotecar més els ciutadants. Aquest pobret nadó nou ciutadà europeu haurà de pagar al llarg de la seva vida un endeutement que passa del bilió d´euros i això li representa tenir ja els bolquers i el Pelargon marcats amb 18.000 euros per sempre. L´altre pecat el podrà pagar amb còmodes quotes fins que arribi als trenta anys, i sempre que vulgui gaudir a la seva llar del fantàstic servei del gas natural.

És llavors quan surt un jovent cansat de buscar feina o amb sous de misèria que com el Petit Nicolás els torna la pilota. Surt a la foto per tot arreu trepitjant palaus reials, despatxos de Comunitats i Ajuntaments, fent menjar pomes i gripaus fins i tot al ministre d´interior que no té ni la vergonya de dimitir davant la conya d´un espavilat vailet que també podia haver estat un perillós terrorista. Amb els seus desplaçaments ocupant cotxes oficials amb escorta, ha protagonitzat la burla més gran que pot patir un Estat manat per una trepa de corruptes.

Els seus pecats no han estat de llarga durada però en pocs dies el nostre heroi ha experimentat la mateixa satisfacció d´Eva amb la poma, de la Merkel cobrant el deute espanyol i del Florentino que ja els té a l´infern de l´armilla.

Les col·laboracions de Josep Pla a les revistes feixistes

Josep Guixà. Autor d´«Espías de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó» (Fórcola, 2014). Barcelona.

En resposta a la columna de Josep C. Vergés del proppassat 23 de novembre, lamento insistir que segons diversos testimonis (José María Alfaro, secretari de José Antonio Primo de Rivera, o l´historiador franquista Pedro Gómez Aparicio) Josep Pla va col·laborar a les revistes falangistes d´abans de la Guerra. El fill de l´editor Vergés creu que pot haver estat José Pla Cárceles, un «murcià que vivia a Madrid», però aquest era un funcionari de la Societat de Nacions, amic d´Eugeni Xammar i col·laborador de Salvador de Madariaga en un intent de mediació entre els dos bàndols a la Guerra Civil, que als anys 30 vivia a Ginebra. Aconsello comparar la seva prosa de buròcrata, amarada de retoricisme, dels seus assajos històrics, amb la punyent secció «Ventana al mundo» del setmanari falangista Arriba (hi ha còpia facsímil a la biblioteca de la Universitat de Girona), fàcilment identificable amb Pla.

Altrament, escriure papers anònims no significa ser falangista de cor. El mateix Vergés, jr. ha explicat algun cop que la necessitat de «cupo» de paper per a la revista Destino va obligar Josep Pla, el 1942, a publicar un article a la revista feixistoide El Español. No va afegir que l´article es titulava «Eugenio D´Ors y Barcelona» i que Pla, tot reivindicant la tasca cultural de Xènius a la Mancomunitat, va escriure que José Antonio Primo de Rivera «me dijo innumerables veces que tenía un recuerdo agradabilísimo de la Biblioteca de Cataluña y que había pasado en ella horas inolvidables».