L'edifici vulgarment anomenat Les Àligues va ser construït en el segle XVI per dedicar-lo a seu dels estudis universitaris, que aleshores prenien el nom d'Estudi general. L'interès de Girona per ser ciutat universitària ve de lluny. En el segle XV els Jurats iniciaren les gestions per obtenir l'aquiescència reial i pontifícia per a la creació d'un centre d'estudis superiors. En l'empresa s'hi unien el govern municipal i el Capítol de la Catedral. L'any 1446, per un decret del rei Alfons el Magnànim, s'autoritzava la creació de l'Estudi General de Girona.
Era un primer pas per fer realitat l'aspiració de la ciutat; però s'hi havia d'afegir el decret pontifici, i aquest es feu esperar llarg temps. Les gestions no cessaven; però l'aspiració no s'aconseguia. Quan el bisbe de Girona, Joan de Margarit, fou designat cardenal i es traslladà a Roma, s'intensificà la correspondència dels Jurats amb el prelat sobre aquest tema. Però Margarit morí, l'any 1484, sense haver tingut temps d'exercir la seva influència per complaure les aspiracions dels gironins. També el problema econòmic influí a retardar la creació del centre universitari. Finalment es bastí l'edifici, i l'any 1561 començaren les activitats acadèmiques , amb certa precarietat fins que l'any 1572 es podria considerar com el de la consolidació de la Universitat gironina.
A causa de la repercussió a Girona de les vicissituds de la Guerra de Successió, l'any 1705 s'interrompé l'activitat acadèmica. I l'any 1717 Felip V clausurà la nostra Universitat, com també les altres de Catalunya, creant la de Cervera.
Des de l'any 1717 fins que, a mitjan segle XIX, es restaurà la Universitat de Barcelona, els gironins que volien cursar estudis superiors s'havien de traslladar a Cervera. Amb les deficiències de les carreteres i dels mitjans de comunicació, en aquells anys no era fàcil ni còmode accedir als estudis.
Barcelona ja era més assequible per als estudiants gironins. La distància era molt més curta que la que ens separa de Cervera. La carretera en millors condicions, i quan l'any 1862 arribà el tren a Girona, encara la cosa millorà substancialment. Tot i la millora, la falta d'Universitat a Girona era una dificultat pels estudiants escassos de recursos econòmics.
La ciutat no perdé ocasió de recuperar la perduda Universitat i ho aconseguí l'any 1869. Però l'anomenada Universitat Lliure de Girona durà ben poc. Víctima dels canvis polítics i de l'acció contundent del Rector de la universitat de Barcelona, que suspengué els estudis sense ni deixar acabar el curs començat.
La ciutat hagué d'esperar un segle fins que el 1969 es reprengueren, molt modestament, els estudis superiors, i el 1992 es consolidà la Universitat de Girona.
En aquest interval els gironins que volien accedir als estudis superiors s'havien de traslladar a Barcelona o a alguna altra ciutat universitària fora de Catalunya. Les famílies que disposaven de recursos compraven o llogaven un pis a Barcelona, per instal·lar els seus fills mentre duraven els estudis. Altres els situaven en una residència, un Col·legi Major o una dispesa. Els pisos d'estudiants gestionats per ells mateixos encara no havien entrat en els costums de l'època. El manteniment d'un estudiant a Barcelona tenia un cost elevat que no estava a l'abast de totes les famílies. I el que tenia vocació universitària s'havia d'espavilar per tal de sortir del pas.
Algunes carreres es podien estudiar per lliure, sense assistir a les classes i examinant-se a final de curs. Això era factible; però no era fàcil. En unes hores es podia consolidar o no el treball de tot el curs. L'exigència per als lliures era molt més rigorosa que per als que havien assistit a classe. Molts professors no eren partidaris d'aquesta modalitat d'estudis, i els estudiants en patien les conseqüències.
Una altra solució era buscar un treball que sense perjudicar l'activitat estudiantil els permetés sufragar les despeses. És molt conegut el cas d'estudiants de Medicina que cursaven primer la carrera de practicant i, exercint-la, anaven seguint els estudis superiors. Altres es col·locaven en una farmàcia, com a dependents, pràctics o el que s'anomenava "mancebos". Estudiants de Lletres o de Ciències que es guanyaven la vida donant classes particulars. Mestres de primària que en les hores no lectives anaven seguint una carrera superior.
Un futur metge gironí tingué l'oportunitat de col·locar-se de practicant a la Renfe, i tenir el destí en el servei de nit de l'estació de França, a Barcelona. Dormia a la mateixa estació i si necessitaven els seus serveis havia d'atendre el que es presentés. Però rarament hi havia cap incidència, i el noi tenia habitació pagada i a més un modest sou que li solucionava la subsistència. I li quedava el dia lliure per assistir a classe i seguir els estudis amb normalitat.
Era bastant freqüent el cas de nois que en la seva etapa estudiantil es guanyaven la vida treballant en una barberia, que podia ser la de la seva família, o una altra com a assalariat. Aquesta dedicació donà lloc a una anècdota molt curiosa. Un jove gironí havia après la professió de barber, treballant al costat del seu pare en la barberia de la qual aquest era titular. I mentre estudiava el batxillerat treballava com a barber els dies de festa, que eren els de més concurrència. El pare morí sobtadament quan el noi acabava d'obtenir el títol de batxiller i es disposava a emprendre una carrera. La situació familiar era delicada i ell s'hagué de fer càrrec de la barberia i del manteniment de la seva mare i el germà petit. Però la seva vocació universitària era molt forta, i ell no hi volia renunciar. I treballant intensament, cursà per lliure la carrera de Filosofia i Lletres, en l'especialització de Llengua i Literatura. Al mateix temps que seguia regentant la barberia. Per l'estudi i la lectura que l'apassionava, no hi havia per ell dies ni hores de descans.
A la barberia les converses solien versar generalment sobre el futbol. Però el barber-estudiant no participava en aquelles acalorades discussions, perquè considerava que el client sempre té raó i perquè de futbol no hi entenia res. Mai havia assistit a un partit i amb prou feines sabia on era l'estadi. Però un bon dia, un client encetà una discussió sobre lectures, tirant pel tarot gros, pontificant sobre un tema que no dominava. El barber-estudiant no es pogué estar d'intervenir en la conversa, sobre aquell tema que li era familiar. El client, com si el compadís, li replicà: "Com es coneix, jove, que heu llegit ben poc i que no enteneu res de literatura". El jove, recordant-se que el client sempre té raó, es mossegà la llengua i s'avingué a passar per semi analfabet.
Al cap de poc temps acabà la carrera, es traspassà la barberia, va fer oposicions a càtedra amb un brillant resultat, i dedicà tota la seva vida a la docència de la llengua i la literatura, publicant diversos llibres i un diccionari.
