En temps de bonança, milions de persones van oblidar que ningú no ven duros a quatre pessetes. Ara que van mal dades, s'ha convingut que els responsables del fiasco són els rics, els banquers o els polítics. Mai de la vida aquells que van estirar més el braç que la màniga.

En aquell joc on per comptes de fitxes corrien diners reals, qui hi jugava assumia un risc. Qui sabia que tot el que puja baixa, plegant a temps guanyava. Qui s'encegà per la cobdícia tenia totes les de perdre. Pretendre que qui va reeixir en la partida acabi pagant els plats trencats, és una estratagema per fer contents els necis.

Els bancs són empreses privades que tenen per costum de comprar els diners al preu més baix que puguin per revendre'ls al preu més alt permès. Igual que qualsevol altre negoci, des d'una botiga de llaminadures a la cadena de supermercats. Si comprem un televisor a terminis i no el paguem, ens el prendran o ens castigaran. I qui diu un televisor diu un habitatge.

El drama dels bancs privats és fàcil d'entendre. Si deixem cinquanta euros a quaranta anys vista, no tornarem a tenir els cinquanta euros fins d'aquí a quaranta anys. Els banquers ho sabien. I per què ho van permetre? L'explicació s'ha de buscar ben amunt i molt lluny, al darrere de luxoses cortines, allà on para l'única màquina d'imprimir bitllets de tota Europa.

Els polítics haurien pogut prendre decisions fermes per evitar la fallida. Però en un llibre repetides vegades prohibit a Catalunya, es deixa ben clar que la veritable elit només permetrà que persones poc preparades i esclavitzades per organitzacions d'estricta obediència interna puguin accedir a càrrecs rellevants. I és des d'aquests càrrecs que s'ha de garantir el dret a l'habitatge, especificat en un article de la Constitució espanyola i, per tant, obligació de l'Estat i no dels ajuntaments, els bancs o els soferts voluntaris de les PAH.

El que s'havia de fer és no jugar. Dels que no van comprar duros a quatre pessetes n'hi ha que s'han quedat sense habitatge ni fills. Van ser assenyats, com els que amb prou feines arriben a pagar la hipoteca però la paguen. I ara els toca pagar la factura dels eixelebrats i, a més, estan apartats dels serveis socials, que semblen conxorxats en afavorir qui viu aquí creient que tot això és Xauxa. Si la societat premia els qui van tirant de veta sabent que si fracassen els empararem, anem de pet a un món en fase terminal amb uns culpables que no ens caldrà buscar al darrere de luxoses cortines.