14 de desembre de 2014
14.12.2014
Diari de Girona

Deliris

14.12.2014 | 00:00
Deliris

Fa uns dies, el president Rajoy acudí a Catalunya acompanyat d'un escabotell de ministres del seu govern amb l'objectiu de dir que treballa amb eficàcia per resoldre els problemes dels catalans i que se'n preocupa, alhora que s'esforça per fulminar els deliris -va dir la paraula deliris- sobiranistes amb què alguns s'han deixat engatussar. Ho va dir amenaçant, com enutjat i molest. Podríem dir que va dir-ho una mica emprenyat.
El vaig escoltar a la ràdio. Anava en cotxe i, en sentir la paraula deliris, vaig romandre sorprès. Un comentarista radiofònic, dels que es dediquen a fer tertúlia i a comentar els discursos o les entrevistes dels polítics, feu aquesta observació: "D'aquesta manera no ens vendrà la gallina". I un altre afegí: "Però Rajoy no ha vingut a vendre gallines". I un altre: "Doncs, què ha vingut a vendre?". I la Patata, aquest és el malnom amb què és coneguda la presumpta marquesa de la Camarga, no s'ha estat de dir: "No ha vingut a vendre gallines, ha portat un missatge d'estabilitat i de serenor. Un missatge de confiança en el Govern de l'Estat". "Però ha dit que vol fulminar quasi dos milions de catalans. I fulminar vol dir exterminar, abatre". Remarca la Patata: "No vol fulminar els catalans, sinó els deliris". "I, què són els deliris?", ha preguntat un altre. I el periodista que menava la tertúlia ha dit: "Els diccionaris diuen que la paraula deliri serveix per designar un estat més o menys durador de pertorbació mental i que es manifesta per una gran excitació nerviosa i una gran incoherència quant a les idees i al llenguatge". "Així que el senyor Rajoy ha vingut a dir-nos que estem bojos, que deliram?" "Hi ha qui delira", torna a dir la Patata. "Però el que vol el senyor Rajoy és fulminar els deliris", espasa en mà, ni que fos el Tirant.
Potser, l'exemple del Tirant no està ben posat. Hauria de dir el Cid Campeador? Hauria d'haver escrit Mio Cid? Si hem de fer cas dels diccionaris, els deliris solen anar acompanyats d'una excitació violenta i, sovint, el deliri sol ser febrosenc. Vull dir que es fan presents les febres. No sé si el senyor Rajoy va arribar a Catalunya enfebrat. La febre no es detecta a través de la ràdio, tot i que les seves paraules evidenciaven una certa elevació de la temperatura del cos acompanyada d'acceleració del pols. Potser tenia febre d'ossos, que és una mala febre, però que és impossible de detectar a través de la ràdio.
Però la paraula deliri a vegades es pot fer servir en sentit positiu, perquè no sempre és una bogeria. És quan decidim afirmar que estimam una persona, un país, una llengua amb deliri. Vol dir que en el fons d'aquell amor hi ha un cert ardor, un pessic de passió. I no sé si són aquests deliris que el cavaller errant volia fulminar.
He dit el cavaller errant: pocs dies després de la visita a Catalunya, el senyor Rajoy viatjà a París i a aquesta ciutat s'entrevistà amb el president François Hollande amb la finalitat de reclamar de manera conjunta el finançament del pla Juncker per a les interconnexions energètiques entre els seus dos països. Però aquells dies François Hollande estava trist, com decebut, alhora que no cessava de queixar-se. Li havia caigut una tempesta de crítiques perquè havia dit en un programa de televisió, davant quasi vuit milions de persones, que li agraden amb deliri les patates fregides. La premsa francesa i també molts de ciutadans consideraren que això no pot dir-ho públicament un president de França. Paga la pena de remarcar-ho: si de cas li agraden les patates fregides, el president dels francesos ha de menjar-se-les en secret. I ben alerta ha d'anar que el descobreixin, que ja li han trobat massa deliris.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook