Cartes

Eulàlia Isabel Rodríguez PitarquE.

TOrroella de Montgrí.

Per sort, el Ministeri d'Educació ha decidit retirar l'avantprojecte sobre la reforma de les especialitats dels docents de secundària, on es pretenia que els professors fessin classes que no fossin de la seva espe?cialitat. Era de sentit comú que qui millor podia impartir la classe d'una matèria específica fos l'entès en aquella matèria. De la mateixa manera que tothom comprèn que quan es necessita un metge especialista en un camp concret, sigui lògic comptar amb ell i no amb un altre d'una altra especialitat, encara que aquest també sigui metge, també és lògic, per tant, de demanar que als alumnes els ensenyin els coneixements els entesos en aquests i no en altres coneixements per molt que se'ls assemblin.

Hauria estat un despropòsit el fet de voler retallar el pressupost en educació, tot estalviant-hi el professorat especialitzat que cal, si el que es vol és un ensenyament de qualitat. Ben cert que l'estalvi hauria portat més pèrdues intel·lectuals que no pas guanys econòmics. En una societat com la nostra, on s'educa en la importància dels estudis obligatoris i de l'obtenció d'una titulació d'estudis reglats, el més normal fóra també de valorar aquestes titulacions a tot arreu, i més si és per treballar per al Departament d'Educació. La proposta de reforma comentada anava en contra d'això darrer. La titulació d'un especialista és una forma a partir de la qual es pot començar a valorar la capacitat d'un professional. Convindrà, doncs, de no qüestionar-ho més.

Gràcies per l'espai destinat al lector

Montserrat Sànchez i Carrillo.

celrà.

Fa gairebé tres mesos que com a estudiant se'm va plantejar un treball que consistia a superar un repte: escriure per ser publicat. En realitat el repte és triple: trobar tema sobre què escriure (amb implicació personal o no); escriure en si mateix (correctament i ajustant el contingut a les pautes d'enviament); i que agradi prou com perquè el mitjà ho publiqui.

Al principi no va ser senzill, ja que la meva opció va ser la de parlar de temes que formen part de converses quotidianes amb la gent amb qui em relaciono habitualment i, en algun cas, que afecten el dia a dia. I d'aquests n'hi ha molts!

Gràcies per l'oportunitat que dóna Diari de Girona en destinar un espai on poder expressar públicament aquells temes que volem que vagin més enllà de la con?versa a peu de carrer, i que aquests puguin ser llegits pels lectors, als quals aprofito per agrair-los també el temps dedicat a la lectura d'aquest espai.

Altra cosa és, i aquest ha estat el darrer tema de conversa mentre dinàvem, el sentit que té escriure i que es publiqui. Arriba a qui ha d'arribar? Es llegeix i es fa la reflexió sobre el que hi ha escrit?

Nadal del 1936

Francesc A. Picas. LA JONQUERA.

Els anys 1936, 1937 i 1938 la festa de Nadal fou esborrada del calendari. Quina bufetada per al poble català. Una violenta persecució religiosa s'havia implantat a tot Catalunya. A cap teatre, ni de poble, ni de ciutat, no es podien representar pastorets, ni en cap església es podien fer pessebres. Els temples eren profanats, els altars cremats i les imatges destruïdes.

Les famílies ni podien gaudir de la tradició del tió, ni celebrar la festa de Reis. Plenes de temor cantaven en veu baixa, dintre de casa, les cançons nadalenques i resaven el sant rosari amb les portes tancades, per temor a una denúncia o a un escorcoll. Alguns sacerdots, clandestinament, celebraren la Missa del Gall en una habitació, entre amics, o en una casa de pagès o dintre d'una cova al bosc. D'altres, màrtirs de la fe, la celebraren rodejats dels àngels en el Paradís. En aquells anys, tota la nostra història i les nostres tradicions nadalenques foren trossejades. Quina vergonya per a Catalunya.

El fracàs del procés

joan garcia. Girona

Després de trenta anys d'adoctrinament per terra, mar i aire; després de tres manifestacions "multitudinàries" els darrers Onze de Setembre; després de quatre anys d'inactivitat d'un Govern dedicat en exclusiva a construir un procés; després d'una propaganda incessant als mitjans de comunicació públics i a la majoria dels privats; després d'invertir-hi centenars de milions d'euros que es podrien haver destinat a impulsar l'economia o a resoldre els problemes de moltes famílies que no tenen res per menjar; després d'unes quantes jornades històriques; després de tot això, resulta que l'independentisme només ha convençut un terç dels catalans i que en un referèndum no seria majoria. En un país democràtic, els polítics responsables d'aquest desficaci serien expulsats de la vida pública. Aquí, els converteixen en màrtirs i herois. Quin martiri per a la resta!