Potser perquè les èpoques nadalenques van lligades als moments de l'any on la sensibilitat i l'emoció dels humans arriba a les seves cotes més altes d'activitat, cal deturar-se un moment durant aquests dies i pensar si el que hem fet durant els dotze mesos anteriors ens ha servit d'alguna cosa. I no em refereixo a recorreguts o resultats de caire material o reconeixible pels altres, sinó a aquelles preguntes que són el quid de la nostra existència més profunda: som una mica més savis? Una mica més feliços? Ens coneixem una mica millor? És evident que aquesta mena de qüestionari íntim i vital ens pot portar respostes que no ens deixaran en una bona posició de cara a nosaltres mateixos, però ja només el sol fet de dialogar amb nosaltres mateixos és un gran èxit encara que els resultats finals del test siguin a vegades minsos i decebedors.
Existeix la paradoxa que allò que un pot considerar com un bon any viscut, pels qui t'envolten tingui una aparença de fracàs. Tant se val, si tu creus que allò és el que volies o havies de fer, aquesta persistència i esforç personal és un premi en si mateix, que cotitza poc però que et referma davant de tu mateix. Perquè, finalment, l'ésser humà és un asteroide solitari enmig d'un poblat i tumultuós univers terrestre. I crec que per això es va "inventar" el Nadal, per posar-nos nosaltres mateixos davant de les nostres misèries i grandeses, millor uns dies a l'any que no pas cap.
Independentment de la connotació religiosa, l'època del Nadal és necessària per avaluar els nostres passos fets i els que farem, i fent-nos aquestes reflexions, continuar el camí cap a la plàcida incertesa final. He tingut la sort de conèixer països on pot semblar que superar el dia a dia és l'única regla imperant i que les preguntes transcendentals no tenen cabuda en societats on les necessitats i els problemes són bàsics com ho és menjar, vestir-se o tenir un sostre on aixoplugar-se. No hi ha res més erroni que pensar que la pobresa va lligada a la manca de reflexions interiors pel creixement personal.
Segurament la diferència pot estar en si cal formular-se preguntes perquè finalment el que compta és experimentar les respostes. Viure íntimament d'acord amb un mateix no és gens fàcil, i no perquè un no ho vulgui, sinó perquè a vegades són els altres els que amb les seves actituds, comentaris o manipulacions interessades, no deixen que tu trobis la clau que obre l'estança de la teva pau interior. El Nadal és un temps que et posa el mirall davant i et pregunta també: qui ets? I el que encara fa més mal: ets qui volies ser? Temps de preguntes afilades i respostes massa dèbils o fugisseres; però un temps necessari perquè quan arribi el dia on naixement i mort es donen la mà, puguem tancar els ulls lentament i en pau, mentre un mig somriure de felicitat se'ns escapa per la comissura dels llavis.
