Ahir emetien la pel·lícula Troia a la televisió, en la qual veiem Brad Pitt reciclat en heroi grec, amb més músculs que un toro envestint, liquidant el personal de Troia mentre enamora una sacerdotessa verge, i passa a la posteritat. Després descobrim que al meravellós Brad se l'acusa de poca higiene personal. Descobrim l'altre costat dels semidéus: Aquil·les i el seu taló. Les dones reals, amb companys de carns i ossos, pensen que els seus marits no les entenen. I quan elles parlen, ells es comporten amb indiferència, o passotisme.
Hi ha relacions que semblen dues línies paral·leles que no acaben de trobar-se. Ens solem queixar que les relacions s'estanquen. Que no són com abans. Que la màgia desapareix. La ciència parla d'un tema hormonal, i allò cert és que la monotonia, la previsibilitat, ens derrota. La noia d'avui ha de ser guapa, independent, intel·ligent, prima; a la moda. I creuen encara en els prínceps blaus, s'anomenin de cognom Grey o Pitt. Però la vida real sempre és més avorrida i menys glamurosa que a les revistes. De vegades idealitzem les persones, o dipositem en elles unes esperances pròpies, no basades en l'experiència, i demanem a algú allò que no ens pot donar.
Cada dia, milers de relacions neixen. Relacions en espais públics; en la nostra habitació des d'internet, on ens vestim d'allò que pot agradar a l'altre, intentant ser el màxim d'atractius, simpàtics i interessants possibles. Brad Pitts de butxaca. Hi ha qui es declara enamorat de la fase de seducció, perquè conviure amb l'altre és acceptar els seus punts febles: el vertader rostre de les persones, que mai som herois grecs.
Una conversa qualsevol de dues amigues. Una d'elles diu: "Només vull algú que estigui per mi, que li interessi el que faig, el que penso i que li agradi com sóc. És demanar massa?", es pregunta. L'amiga li diu que no, però demana moltíssim. Suportem anys i panys d'arguments seudoromàntics de Hollywood, revistes de famosos, rics i actors; llibres d'autoajuda americans escrits per uns desgraciats que es fan rics amb els complexos de tots; dècades de dietes. Duem al damunt segles de controlar les emocions, les angoixes i els somnis per dipositar la il·lusió en això de la parella. Elles volen mostrar els sentiments i ells lluiten per buscar en l'amic allò que els podria donar la seva companya.
La vida, diu l'Albert Pla, és un paper de vàter llançat a un bidet, un bidet embussat per manca d'aigua. La vida és dura a l'època d'internet i dels portals on la gent mostra els seus sentiments a ningú; i espera salvadors de carn i ossos. La vida és dura perquè estem sols entre tanta gent.
