És possible que les distàncies físiques ajudin a ampliar la perspectiva mental de les cabòries personals que ens neguitegen i l'allunyament real de la teva petita certesa quotidiana et doni pistes més encertades per intentar resoldre enigmes impossibles. Ja fa temps que tinc molt clar que l'estabilitat de l'ofici d'actor es passeja per la corda fluixa damunt del precipici. Fent un símil teatral, la tramoia de la professió fa temps que està patint en excés, i totes les barres i embarnillats que ens sustenten, estan massa cansats d'aguantar el pes de tants maldecaps i frustracions. Sóc del parer que l'edifici de la nostra professió està apuntalat per la façana, però l'interior té les bigues massa corcades del poc manteniment, és fred, inhòspit, humit i molt solitari. Com en paral·lel a la gran crisi econòmica que ha patit la nostra societat, que cada cop hi ha més rics i més pobres; la classe mitjana del teatre està agonitzant. I quan parlo d'una classe mitjana em refereixo a aquells i aquelles professionals que lluny d'aparents estables estructures culturals estatals o nacionals, varen decidir fer la guerra pel seu compte i agafar el camí de l'emprenedoria escènica, fent de mig empresaris i mig artistes, arriscant-se a crear companyies pròpies, posant estalvis i somnis en el mateix calaix de l'aventura.

Molt poca gent entén la fragilitat d'aquest estament cultural i el gran sotrac que pot patir el nostre país, si s'instal·la en el nostre cervell el pensament tecnològic i abandonem la mirada artística de la vida, pot ser tot plegat d'una magnitud dolorosament irreparable. El teatre encara ens ajuda a creure que hi ha altres mons possibles, ens aboca a diàlegs compartits en veu alta i reflexions íntimes regeneradores del pensament; pot fer-nos més savis i ens estimula a viure en comunitat moments on un mateix es reconcilia amb la seva col·lectivitat participant d'una litúrgia pagana que ens agermana encara que sigui per breus instants. Abandonar la gent del teatre a la seva sort, després d'entregar pell i ànima, és d'una trista ingratitud.

I aquest discurs catastròfic és per contrarestar tot el que escoltarem en aquests dies al voltant del dia 27 de març: Dia Mundial del Teatre. Grans personatges del nostre propi col·lectiu filosofaran i dissertaran sobre les grandeses de l'ofici d'actor o d'actriu; però molt pocs tindran el valor i la decència de dir que tot això se'n va en orris. Que ja ningú pot viure dignament del seu treball. Que som una esmorteïda flama a punt d'apagar-se. Quin món teatral hem deixat als nostres joves que s'estan ara formant?

Potser encara hi som a temps! I la solució vindrà segur del poble voluntariós que sempre perdona i positivitza. La base teatral popular ha d'assumir aquesta nova era i demostrar que l'esperit dels que estimen l'ofici teatral és incombustible. Les ganes hi són, ens manca tornar-nos a il·lusionar. I que vigilin, perquè les il·lusions, com el teatre, són feliçment imprevisibles.