He vist més desastres i més sang del que em podria haver imaginat mai, en circumstàncies variades. No sé quants aixecaments de cadàvers vaig ordenar: en voldria oblidar el que hi vaig veure. Com voldria oblidar el meu cap i tot el meu cos sanguinós, en el front de guerra entre els talibans i les tropes del comandant Ahmed Massoud. També voldria oblidar els molts camps d'extermini nazi visitats, així com les presons i antres de tortura de la STASI, recorregudes a l'Alemanya alliberada del comunisme.

En tots aquells casos se'm podria dir "qui no vulgui pols que no vagi a l'era". Respecte al desastre aeri dels Alps, en la setmana que ara s'acaba, la cosa fou diferent. Ens arribà a casa per la televisió, sense fer res.

D'entrada el que es veié fou horrible, mentre que aviat va empitjorar. Tothom podia imaginar el copilot veient, sense mostrar cap sentiment, com s'embarcaven en el seu avió adolescents dels quals ell sabia que aviat estarien morts, literalment desintegrats, per culpa seva.

El modest contrapunt va ser l'actuació dels ciutadans i de les autoritats de França, Alemanya i Espanya, per dir-ho en l'ordre de responsabilitats jurídiques objectives. En els tres països es va estar a l'altura i es va mostrar que encara hi perduren sentiments d'humanitat.

No seria tan taxatiu en relació a la Generalitat en general i a Mas molt en particular. Ho escric tal com raja, sense pretendre saber més coses que aquelles vistes per tothom, si bé tinc el lleu privilegi de poder estar veient la BBC i sobretot les cadenes franceses de TV, en especial les d'informació continuada BFM-TV i France 24. Foren excel·lents, excepte en voler fer creure que la primícia respecte al paper del copilot no havia estat revelada només pel diari The New York Times (com efectivament així fou) sinó també per l'agència estatal francesa AFP.

Aquesta s'havia limitat a reproduir-la, citant com a font el gran diari de Nova York. Què hi farem. A França el xovinisme ha baixat molt però és una maldat multisecular que encara fa ridículs cops de cua.

Le coses pitjors van venir després i des de Catalunya. Va ser l'actitud del president de la Generalitat. Totes les persones amb qui he parlat i que van veure Mas consideren (com jo mateix) que se li va veure massa el seu interès extrem per aprofitar-se'n políticament, remenant la cua.

Tanmateix, si diuen que la fe mou muntanyes, la fe independentista també podia moure pantalles. Si no és així, no entenc que es pugui comparar l'actitud neutra i objectiva d'Hollande, Merkel i Rajoy, amb la políticament interessada que molts -crec que una àmplia majoria- vam veure en Mas.

En aquest ordre de coses, hi hagué moments en què valgué la pena mirar la desvergonyida i gens recomanable TV3, malgrat que cadenes franceses van mostrar escenes (aquí omeses) de gendarmes apartant delicadament el president català. Es podia recordar un meravellós curtmetratge de Charlie Chaplin, en blanc i negre, encarnant un pallús que, en una carrera de cotxes, feia de tot per ser filmat.

Quant a les ínfules de la premsa governamental catalana no haig de dir res. És millor llegir-la. Sense por de fer riure, parlava dels "quatre presidents". Renoi, el que s'ha de fer quan es reben subvencions o quan es tracta de cadenes o de ràdios oficials, de mera propaganda!

Després van venir dos altres sotracs, ambdós de la mà del propagandista integral Josep Cuní, de la TV del grup Godó. Un fou les fotos de les encara presumptes víctimes i l'altre, una entrevista amb una mare d'un mort en l'accident. Tot va ser repugnant i mostrat justament com a tal a les xarxes, a internet. Finalment, es pot dir que la parella Cuní-Pilar Rahola és vista com el que és. Ha estat un pas del qual cal felicitar-nos. Cal fer-los confiança quant a acreditar el grau d'immoralitat en què ens ha fet caure Mas.

Mentre Europa reflexiona i actua amb la finalitat d'impedir la reiteració del que ha estat un drama immens, a evitar per sempre més, aquí, com sempre, estem dominats per monstruositats politiqueres, inhumanes i, sortosament per a la humanitat, molt dissonants.