Contra l'as no t'arrossegaràs, sosté un assenyat principi del naip que Grècia ha ignorat en els seus tractes amb la Unió Europea: i així els va als bons de Tsipras i Varufakis. Que estan a punt de perdre la partida.

Mentre negocien a la desesperada una rebaixa en el menú de retallades de Brussel·les, els dos capitostos han hagut de sentir una gens dissimulada advertència de la cancellera en cap Angela Merkel. "Més els val que les mesures que presentin estiguin a l'alçada de les nostres expectatives", va dir en la seva última aparició l'as d'or. I als grecs ja no els queden cartes amb les quals fer basa.

Els partits com el que ha portat Alexis Tsipras al govern solen referir-se habitualment a la UE com l'Europa dels mercaders, com si l'honrat gremi del comerç patís alguna tara d'origen que desqualifiqui la seva activitat.

Tenen raó, però, que Europa és un mercat gens comú. Efectivament, l'actual Unió es va edificar sobre tones de mantega, carbó, fruita, carn, acer, medicines, cotxes i molts béns enllumenats per la banya de l'abundància del lliure mercat.

Un pot dissentir d'aquest principi de llibertat econòmica, com fan els dirigents grecs de Syriza; però de cap manera impugnar les regles del club en què altres governs anteriors van sol·licitar el seu ingrés. Després de tot, els diners amb què s'han finançat les grans obres públiques a Grècia i altres països de l'Europa menys acabalada tenia precisament el seu origen en aquest sistema de provada generació de riquesa. Un mètode que funciona igual de bé aquí i a Pequín.

Els governants grecs -i no només ells- van interpretar una mica exageradament que l'entrada al cercle dels mercaders donava dret a barra lliure sense cap obligació de pagament. Un enutjós malentès que molts dels països del Club Mediterranée estan -o estem- pagant des de fa anys a molt alt preu.

No es pot dir que hi hagués gaire marge per a l'engany. La UE va néixer com un club tancat i amb estrictes regles sobre la lliure circulació de persones, capitals i mercaderies que ningú podrà titllar de confuses. Unes normes que a la pràctica exclouen l'aplicació de principis feixistes, com els de la francesa Marine Le Pen, o neocomunistes, com que els de la Syriza que sosté l'actual Govern grec.

A despit d'aquesta evidència, Tsipras i el seu paladí Varufakis van abordar la negociació amb una actitud gairebé de busca-raons que en només unes setmanes ha acabat amb la paciència dels restants socis del club. Fins i tot el socialista François Hollande, en principi receptiu a les seves demandes, els ha recordat que si Grècia vol seguir a l'eurozona, ha de complir amb el que li exigeixen. O, dit d'una altra manera: contra l'as no t'arrossegaràs.

Als jugadors grecs al comandament no els queden ja cartes a la màniga. Si, com és previsible, accepten les pujades d'impostos i el gruix de desagradables mesures de la Troica, hauran de fer front a la irritació dels seus electors. Si insisteixen a no rendir-se ni davant l'evidència, la sortida de Grècia de l'euro passarà de llunyana hipòtesi a probabilitat, amb les amargues conseqüències que això tindria per a ?tothom.

És el que té objectar les regles del joc a meitat de la partida. Potser una mica tard, Tsipras està a punt de descobrir que l'arrossegament contra l'as no té futur. Ni encara present.