Viure és prendre partit", va escriure fa gairebé cent anys el filòsof italià Antonio Gramsci, reivindicant la importància del compromís ètic-polític enfront de la passivitat ciutadana. Quelcom similar preconitzava Mahatma Ghandi quan deia que no l'espantava la maldat dels malvats, sinó que l'aterrava la indiferència dels bons. La preocupació per la inactivitat davant situacions d'emergència humana va ser compartida també per l'escriptor alemany Bertolt Brecht, durant els anys foscos del nazisme. En el poema Elogi al dubte, escrigué: "Als irreflexius, que mai dubten, s'hi oposen els reflexius, que mai actuen. No dubten per arribar a una decisió, sinó per evitar una decisió. [...] De què li serveix poder dubtar a aquell qui no pot decidir-se? El qui necessita poques raons pot equivocar-se a l'actuar, però aquell qui en necessita massa queda inactiu davant el perill".
De perills avui n'hi ha molts, de vells i de nous, locals i globals. Dècades de capitalisme salvatge han deixat un món en risc de col·lapse social, econòmic i ecològic. Les tensions planetàries també afecten casa nostra: ens esbotzen la porta per desnonar-nos, acomiadar-nos i contaminar-nos. Evidentment, no totes les portes cauen igual de ràpid davant l'onada de precarietat. Com en el conte clàssic que tots coneixem, la primera casa que s'ensorra quan el llop bufa és la del més vulnerable. Així, a Figueres, com arreu, les persones amb menys recursos han estat les més afectades per la crisi imposada i impostada que patim: incrementant així, encara més, les desigualtats socials entre barris i persones.
No hem escollit aquesta època; és la que ens ha tocat: la del naufragi lent però constant d'un model socioeconòmic caduc. Temps d'incerteses, temporals i mala maror. Com en tot naufragi, podem cridar aterrats un campi qui pugui general i deixar que la llei de la jungla imposi el seu dictamen bàrbar. També podem optar per contemplar la tragèdia com si no ens afectés, creure a ulls clucs que l'aigua no arribarà mai a les nostres cabines i que allò més assenyat és seure a esperar el final de la tempesta. Ara bé, si optem per la indiferència i l'egoisme hem de saber dues coses: primer, que ja han passat anys i el ruixat no amaina i, segon, que els capitans de la nau, quan la catàstrofe sigui irreversible, seran els primers en fugir, robant tots els bots salva-vides i deixant-nos en la intempèrie absoluta.
"O socialisme o barbàrie", deia Rosa Luxemburg. "O ens salvem junts o ens enfonsem" plegats, diu l'historiador Josep Fontana. No hem escollit aquesta època; és la que ens ha tocat: la de la necessitat imperant de construir una alternativa de vida humana, que sigui viable, justa i sostenible. Basada, per tant, en la cooperació, la solidaritat i l'harmonia amb la natura. Temps de compromisos, de fermesa i de generositat. Temps de donar-nos les mans, d'arremangar-nos les mànigues, posar-nos dempeus, treballar colze a colze.
Per això, vaig acceptar la responsabilitat i el repte de formar part de la Candidatura d'Unitat Popular a Figueres. Perquè des d'aquest racó de món, des dels nostres cors, des de les nostres llars, des dels nostres carrers podem i hem de crear un nova manera de viure. Perquè són temps, més que mai, de prendre partit.
