El Sant Jordi passat, la meva dona em va regalar la darrera novel·la protagonitzada pel comissari Montalbano, de l'escriptor sicilià Andrea Camilleri, Una escletxa de llum. En sóc un modest seguidor, com així del gènere negre.
A l'espera de llegir-la, veig a la contraportada que la trama se situa en una crisi de desembarcament d'immigrants del nord d'Àfrica. Camilleri no és la primera vegada que remena el tema del tràfic d'immigrants i d'altres elements col·laterals del flux amb Àfrica: armes i drogues.
Aquestes obres reflecteixen plenament un dels problemes socials, econòmics i de seguretat més greus d'Europa. Tot i que l'Europa central i nòrdica no es troba a primera línia de front, de vegades sembla que se'n desentengui.
La foto de divendres amb Donald Tusk i Martin Shultz, envoltats de caps de govern, era una resposta mediàtica al drama dels milers de morts de les darreres setmanes. Però si tota la solució és retornar al programa Mare Nostrum de control de vaixells, no arribem enlloc.
Els mandataris europeus estan pressionats per un electorat que davant les retallades pot considerar excessiu qualsevol esforç pressupostari en favor de l'Àfrica. I per altra banda, la majoria tenen col·lisió d'interessos, en alguns casos, amb portes giratòries incloses, amb els grans grups industrials i financers que entren a l'Àfrica de la mà de la corrupció de les elits polítiques contribuint al pillatge i obstaculitzant el creixement d'una economia de mercat sana de pimes i cooperatives. I és clar que la solució estructural de l'Àfrica passa per un autodesenvolupament basat en les pròpies capacitats i el comerç just amb el món desenvolupat. I per arribar aquí és imprescindible que Europa es mulli obertament a favor dels règims democràtics i arraconi els autoritaris. Això també vol dir plantar cara a la Xina, que no té cap mania -dictadura com és- de donar suport a qualsevol règim per sanguinari que sigui, mentre hi faci negoci.
Europa hauria d'interioritzar que l'única forma de competir amb els mercats continentals americà i asiàtic és creant una àrea euroafricana que permetria l'externalització de certs processos productius i contribuir al desenvolupament del continent que té més recorregut per créixer. Però no un continent en mans d'oligarquies reaccionàries alimentades per Europa o la Xina, i on la depredació de les matèries primeres justifica i alimenta un mercat d'armes bestial del qual són responsables els Estats que després fan veure que ploren davant dels drames dels nàufrags.
Precisament perquè a Europa no hi cabem tots, i no es pot permetre que milers de persones morin al mar, qualsevol mesura acollidora o militar només és un pedaç per al curt termini.
