Al final de la pel·lícula La caída del Imperio Romano s'assisteix a una subhasta entre candidats a succeir el Cèsar de Roma, mentre crema la foguera. Era una paràbola clara sobre la decadència, sobre el poder i els EUA manejada amb compte. La tinc present quan sento els candidats (o els seus portaveus) fer les propostes en aquesta era mediàtica, en la qual tot es pregona. El més habitual és afegir que ?obren així un debat. No passen gaires dies, com a molt poques setmanes, i l'han corregit. Retalls de les propostes tan esbombades, rectificacions en el seu càlcul o redefinició del seu abast. La sortida en tromba dels candidats té molt de top manta, un remix de tot el que van oferir altres partits en altres èpoques i ?circumstàncies. Encara volen que soni a nou o a solució. A vegades, per prudència o vergonya, diuen que és un pal·liatiu.
Hi ha xecs per als qui no guanyin un salari digne (suposo que consideren que seria així el de 1.000 euros, ja que el d'ara està més baix, entre ofertes de treball temporal, d'indefinit però no a jornada completa o de pocs dies i hores a la setmana). S'ha criticat que ajudaria que els empresaris paguessin sempre menys i que ja l'Estat afegiria fins a complir la xifra i resultaria un fre i no un estímul. D'altres han plantejat apujar el salari mínim interprofessional (la meitat del que és legal amb Merkel a Alemanya i menys de la tercera part del de Suïssa). Fa poc es van reunir patronal i sindicats per a un acord sobre augmentar el sou i no va haver-n'hi.
Hi ha una proposta alhora de Podem i d'UGT per donar a tothom una renda mínima. Els del nou partit han desfet part de la idea que van llançar davant les europees i veuen que no hi ha fons per estendre-la i fer-la universal a qualsevol espanyol. Que l'aturat de llarga durada obtingui un ajut i rebi cursos per millorar la seva preparació és lògic, però donar-li 1.200 euros per formar-se (Ciutadans ho exposa així) és com pagar als qui els imparteixin (ja, segons llei del PP, no decideixen ni sindicats ni patronal).
Els bisbes s'han excusat per no haver-se ocupat de la pobresa, per aquest llindar que han creuat milions d'espanyols, més de 2 milions de famílies, i demanen que el Govern miri per solucionar-ho i hi posi mitjans. Més aviat ha fet el contrari, amb retallades successives en el social i en l'atur (menys quantitat a percebre per desocupats, menys termini de temps per gaudir-ne). No van contra ningú i segueixen la doctrina social de l'Església. En bona hora... quan la legislatura agonitza (fins al setembre o el novembre?).
Hi ha un 3 per cent de vots que decideixen qui serà el primer, segon i tercer, i pot entrar en joc i fer pactes, fent realitat part d'aquests portentosos programes. Segons els atregui un o altre partit, es veurà ratificat prou per ser protagonista. Després vindran les rebaixes.
