les societats humanes s'han regulat des de l'antiguitat per normes jurídiques. N'hi ha prou de recordar el Codi d'Hammurabi a Babilònia, datat a l'entorn del 1750 aC, o la Lex Duodecim Tabularum romana (les Dotze Taules), dels volts del 450 aC. Amb el pas dels segles el qüestionament de l'autoritat fonamentada en arguments teològics o històrics s'ha anat reforçant. En podem esmentar alguns exemples que ens resulten propers, com l'Informe que José Patiño va redactar després de l'11 de Setembre de 1714 per orientar la política que calia seguir a Catalunya després de la victòria borbònica. Hi podem llegir aquest testimoni de l'esperit antiautoritari dels catalans, coherent amb la tradició pactista del nostre Dret: "Ninguna cosa siente tanto esta nación como el poder ser cargados con imposiciones y tributos por la sola y absoluta real autoridad". Un altre cas significatiu és la Revolució Francesa de 1789. I una mostra de ruptura des d'una voluntat democràtica dels principis tradicionals de l'autoritat va ser la caiguda de la Monarquia arran de les eleccions d'abril de 1931. Aquest corrent no ha deixat d'avançar, ara afavorit per la multiplicació, la immediatesa i la internacionalització de les formes de comunicació, que fan molt més precari el pressupòsit d'autoritat. Els casos de corrupció, la incapacitat per preveure i afrontar d'una manera ràpida i eficaç una crisi econòmica que ha tingut efectes devastadors en sectors socials fràgils, les actituds persistentment arrogants d'alguns dirigents... han generat un descrèdit de la política. A hores d'ara els ciutadans només admeten l'autoritat guanyada alhora per les paraules, pels valors i pels comportaments. Es desconfia de les administracions, amb l'excepció de les que, per proximitat, tenen mecanismes directes de contrast i comprovació. En aquest context, els catalans van dir prou davant de la Sentència del Tribunal Constitucional que modificava un Estatut d'Autonomia aprovat prèviament en referèndum. I també dins d'aquest marc emergeixen amb força noves formacions polítiques i ciutadanes que superen els àmbits dels partits polítics clàssics. No és fàcil de preveure l'evolució de l'escenari, però queda clar que no hi haurà marxa enrere en l'exigència ètica i cívica. Els ciutadans no es resignen a ser súbdits, a obeir resignadament i a callar davant de les invocacions a la llei o a l'autoritat. Només des de la consciència de la representació col·lectiva, des de l'honestedat... és viable avui l'exercici de la política. Però aquesta reflexió i aquest debat ultrapassen els límits de la política. Ho veiem en les formes d'interrelació social. L'aplicació rigorosa d'un norma jurídica pot no ser considerada vàlida o suficient si hi ha una percepció compartida que es tracta d'una decisió injusta. Vivim transformacions profundes, derivades de les noves tecnologies, de la globalització, però també d'una ruptura amb els models d'autoritat que havien dominat en el passat. Ignorar-ho és un error. Cal reaccionar-hi amb intel·ligència i sensibilitat.
