Amb els seus 28 anys complerts, el nostre inquiet Montesinos, que gràcies al seu ofici de guixaire, torna a la Seu i s'estableix a treballar pel seu compte, no sabem com va a parar a Mallorca. I l'any 1963, temptat un cop més per la seva rauxa aventurera, es fa voluntari del cos de paracaigudistes. Es tirarà sis vegades, però com que la disciplina no li va agradar, fa una altra de les seves típiques escapades i deserta. En pocs dies en tornen a enxampar, li fan Consell de Guerra a Múrcia i es passa sis mesos al calabós i tres mesos al Sàhara, en el batalló disciplinari. Quan el llicencien es troba a Canàries i com que es va polir el bitllet, la família motivada per la mort del seu pare, li ha d'enviar diners per retornar a Lleida.

La família el considerà un excèntric rodamón que no podia parar gaires dies en un mateix lloc. El 1971 torna a Barcelona, a viure amb els seus oncles, segueix amb l'ofici. En una festa de carrer coneix la Lourdes Segura, filla de l'hospici, mare soltera amb problemes nerviosos. Evidentment no era la dona ideal per a Montesinos, ja que era una persona amb tendències depressivo-maníaques que necessitava molta cura i una vida estable i tranquil·la, i això, amb el bellugadís Montesinos era impossible.

El 1974 el tornem a tenir de cuiner a Palamós, a l'Hotel Faraón. Allà, la seva dona té un part prematur, cosa que repercutirà en el seu fill, etc. Als tres mesos va viure a Girona, al carrer de la Barca, al costat del Barri Xino gironí. Al Monti, des de petit li entusiasmaven aquests llocs, pels seus bars, prostíbuls, ambient humà, on s'enrotllava i feia coneixences amb gent dels baixos fons.

Ni física ni mentalment, Montesinos pot amagar la seva formació dins de la picaresca, astúcia dels homes, frontereres amb l'hampa. Com ells, és un primitiu, més enllà del bé i del mal, que han vist i sofert les experiències més dures i innobles de la vida.

Després de sis mesos ha de marxar. Sempre li passen coses amb els veïns, els propietaris, la policia, ja que sempre es fica en embolics. I va a viure a l'altre costat de Girona, als Jardins de la Infància, en una d'aquelles cases que al 1990 l'Ajuntament fa enderrocar perquè es vegi la muralla. En aquest domicili aguantarà divuit mesos. Encara que durant un temps, els estius tornà a fer de cuiner a Sant Antoni de Calonge.

Per mantenir la família, en cansar-se de fer de cuiner i no aguantar la duresa dels horaris, tot i quan molt més havia de tornar a treballar de peó de la construcció, per un individualista, rodamons, com Montesinos, era feina humiliant, inferior a les seves inquietuds, deliris, però li agradava el treball a l'aire lliure, la xerrameca amb els companys, els bars. Va anar a treballar a la constructora La Asturiana, els que varen edificar les cases del barri de la Font de la Pólvora i Vila-roja.

Els anys 1976 i 1977, durant les vagues de la construcció a Girona, vénen els temps més gloriosos i revolucionaris del Montesinos, que es va fer famós entre els obrers per ser un dels més radicals i lluitador en els mítings. Ell només volia -des d'una inspiració de rebel, primitiu, cristià, anarquista, comunista- la justícia social, els drets, llibertats per als obrers.

Com tants altres milers d'obrers de l'Estat espanyol, adoctrinats pels capellans progressistes i els militants comunistes del PCE i PSUC, BR i CCOO, despertaren els obrers al somni milnerarista de la democràcia, el socialisme i la utopia comunista. Els obrers espanyols, a pesar de que la societat de consum de tipus americà, tot just s'iniciava, aquests encara no estaven com avui alienats a l'Estat del Benestar, als cotxes, la tele, etc... i encara eren rebels, revolucionaris.

Montesinos, home educat al carrer i a l'escola primària de la vida i no dels llibres, ni coneixia Marx ni Bakunin, però sí Crist, i amb la seva innata perspicàcia, talent i agosarament, fou dels primers que es va comprometre a organitzar i arranjar els seus companys, com ara a declarar la vaga de la construcció del 1976. I amb Lluís Segura són els representants dels peons. Aquells dies va conèixer els que serien els líders de la vaga gironina. Amb Segura hi havia vells militants comunistes, com Paco Gil, Vela, Álvarez Castro, De la Fuente, proper a BR, amb Jordi Creixans. De sotamà, els militants de CCOO, BR, PSUC i algun capellà progressista donaven suport i línia política d'antifranquisme, lluita per les llibertats democràtiques.

Montesinos, un autèntic anarquista assembleari, fou el típic líder, un espontani-dirigent, de les assemblees. Era la veu dels peons, dels pàries. En una barreja de discurs cristià-llibertari-populista deia el que els obrers explotats volien sentir. Al principi, els comunistes i sindicalistes deixaven que Montesinos escalfés les assemblees amb Vela, un altre que feia mítings, però a mesura que la vaga, per reivindicar les millores del conveni de la construcció, havien de seure's a pactar amb el Patronat, el governador i la policia, el radicalisme assembleari-revolucionari del Montesinos els comprometia, ja que esverava massa els obrers. Al Montesinos, si l'haguéssim d'enquadrar amb algun moviment polític, seria el d'anarquista de la CNT dels anys 30. Era un rebel primitiu, del qual teoritza l'historiador Hobswanm.

Al crit d'en Lluís Segura, de "muchachos, mañana hay huelga", i que calia anar a totes les obres de Girona amb piquets d'informació per parar-les, aquests, reforçats per treballadors de Blanes, dirigits per l'Agúndez, tot i la persecució policial van parar quasi totes les obres i van aconseguir que els obrers anessin a les assemblees i a les concentracions de protesta davant dels sindicats verticals, enfrontaments amb la Policia.

Reunió a la nit, a l'església del Carme. Es forma la Comissió Comitè de la Vaga, amb Vela, Segura, De la Fuente, Montesinos, Creixans. Als dies següents, amb De la Fuente al capdavant, tots plegats havien de reunir-se per discutir el conveni amb els representants de la Patronal. Homs, Lloret, Capdeferro, Simon. Formació dels piquets per parar les obres. Pugna entre els dirigents comunistes de Girona i Blanes, Agúndez, Paco Frutos i Quintanas, o sigui, entre el PSUC, CCOO, amb els BR i obrers de base. A la tarda feia mítings a l'església del Mercadal. Anava a Barcelona a les reunions de CCOO, que el volien captar. Ens comenta que per intimidar-lo era vigilat de nit i de dia per la Policia secreta, ja que pels seus mítings i discursos semblava el més revolucionari i animador de continuar la vaga i reivindicacions dels obrers.

Segueixen les negociacions, intents de suborns, trobades amb el president Sitjas, Díez, Lloret. Posaren guàrdies civils a les ?obres. S'enfadà i abandonà la mesa de negociació perquè no acaben d'ajustar els punts.

Formació de l'Assemblea Democràtica de Catalunya, a Salt. Montesinos surt amb algunes de les seves preguntes. Intent de míting. Com va acabar el conveni el vuitè dia. S'aconsegueixen quasi totes les millores que demanaven. El signen 46 persones, entre empresaris i representants dels treballadors.

Amb l'excusa d'una baixa per malaltia de vuit dies abans de la vaga, un cop acabada, Montesinos fou acomiadat de La Asturiana. És el premi pels seus mítings, activisme. Fou abandonat pels comunistes que el consideraven massa rebel, anarquista i cremat pels seus contactes amb la policia, que també el volia utilitzar fent-li pressió, perseguint-lo, ja que per la seva anarquia i dualisme, debilitats, solitud, era propici a ser manipulat.