suposo que són els aires que aquests temps ens porten, que fan que últimament hi hagi un col·lectiu d'homes i dones sense organització aparent, que el primer que fan quan s'aixequen és pensar contra qui descarregaran la seva frustració quotidiana. Sento una llàstima infinita per tots aquells que entre una crítica o un consell, sempre trien el primer. Jo diria que segurament ni els mateixos destinataris d'aquest article saben que estic parlant d'ells, perquè costa molt assumir que la vida t'ha portat, sense ni tu triar-ho, a destruir en lloc de construir, a mal parlar en lloc d'animar o a viure en tensió permanent en lloc de deixar que els dies et sorprenguin amb mil coses sempre dignes d'un comentari positiu i amable. En aquest món de la comunicació amb 140 caràcters, hi ha persones que hi han trobat la seva trinxera. És massa fàcil llançar dards enverinats contra polítics, gestors, personalitats públiques o simplement gent que fa coses. Segurament el que m'entristeix no és el missatge si no la forma d'expressar-lo, perquè darrera un insult hi ha algú que no ha sabut gestionar bé la seva disconformitat. Vivim envoltats d'injustícies i de fronts on hem de plantar cara amb fermesa i arguments raonables; però si ho fem des de la mala educació, llavors la solució s'enverina. És veu molt clar aquells que volen sortir del forat de la negativitat quotidiana on ens han portat, i aquells que han fet de l'exabrupte i la desqualificació permanent, el seu mitjà d'autoreivindicar-se i buscar el reconeixement públic. Algú va dir que la maldat és addictiva i que parlar bé dels qui t'envolten és una pèrdua de temps si vols que algú et reconegui. Em nego a acceptar que una bufetada sigui millor que una carícia. Sempre i en tot hi ha algun aspecte positiu per valorar i si ens agafem al que suma i no al que resta, podrem apuntalar bé el peu per començar a sortir del pou del pessimisme. Des d'aquí animo els lectors i lectores a fer pedagogia del diàleg i de les valoracions positives enfront de les desqualificacions i de l'embrutar-ho tot. Vénen nous temps o res tornarà a ser com abans, per tant, ara ens toca triar entre anar plegats valorant les coses importants per construir nous espais invisibles de benestar o defensar dèries individuals que només ens porten a carrerons d'autosatisfacció personal però sense cap mena de futur. Si no cregués en el que penso podria haver-me estalviat aquest article, però ingènuament tinc l'esperança que algú llegirà això, i per primer cop, abans d'escriure alguna cosa contra algú altre, s'ho pensarà dues vegades i potser l'insult serà menor, menys greu o potser deixarà de fer-ho. Darrere d'una grollera desqualificació pública no feta hi ha un primer graó cap a una nova societat més tolerant i constructiva. Som molts els que creiem que, encara que la idea destruïda amb grolleria sigui del nostre equip, aquesta perd tota veritat íntima si s'utilitzen males arts o trampes camuflades d'aparent saviesa, per imposar-les. Que el 2016 ens millori la crítica i l'aprovació! He dit!