el terme "sofriment" travessa tantes experiències que hom no pot fer altra cosa que traçar la frontera entre allò que és ineluctable i allò que és intolerable, entre allò que cal assumir plenament com a part de la condició humana i allò que cal alleugerir perquè impedeix viure i contra la qual cosa cal decididament rebel·lar-se, ja sigui la forma del mal, de la desgràcia, de la injustícia, de la dominacióÉ de la inhumanitat.
En una societat com la nostra on tot tendeix a ser jutjat per la vara de la rendibilitat i de l'eficàcia, tot sofriment apareix cada vegada més com un escull, una trava al bon funcionament del sistema econòmic, o com un defecte que cal superar sigui de la manera que sigui. Ara bé, per "funcionar", en comptes de ser, només cal preparar bé el terrenyÉ als sofriments, enfonsant-nos cada vegada més en un terrible malestar, sirena d'alarma que assenyala que el camí pres ens separa de la nostra humanitat. ¿Algun dia sabrem respondre-li amb una justa indignació renunciant a tractar-lo amb analgèsics -mèdics o socials com el banal entreteniment, el consum, etc.- i oposar a la fugida endavant actual una acció política col·lectiva, iniciant així una transformació radical de la nostra manera de viure? Atendre al sofriment que es viu en el nostre món actual és certament un pas vers aquesta direcció.
El mot "sofriment" té el caràcter paradoxal de l'experiència humana que evoca. Remet a resistència. Sofrir, resistir, no és pas resignar-se, encara menys abdicar. És persistir en l'existència malgrat el dolor: el sofriment se'ns presenta com el company inseparable del que ens és més estimat. Com si l'amor, el bé, la bonesa, la llibertat, la justícia i fins i tot l'art, haguessin de passar-hi, un dia o un altre, per acomplir-se. Senyal d'una carència, d'un quelcom fonamental on s'hi juga l'existència. No és gràcies a aquesta fragilitat de l'existència que som capaços d'experimentar la meravella de la vida i la bellesa del món? Com estimar sense córrer el risc de sofrir? Com lluitar contra la injustícia, contenir la violència, oposar-se a la dominació sense acusar els cops, experimentar la repressió? Però després, sofrir es metamorfoseja en "sofrir ambÉ", "sofrir per aÉ", on l'absurd esdevé injectat de sentit.
El sofriment, com a tal, efectivament és un sense sentit. Pot esclafar, corroir l'ànima i el cos. Pot esdevenir fins i tot el ressort d'altres sofriments pitjors, infligits a un mateix o als altres. Pot fabricar monstres insensibles al sofriment dels altres. Quants torturats esdevenen al seu torn torturadors? Podem, de fet, veritablement fer sofrir sense haver sofert?
Tots nosaltres duem cicatrius, algunes encara vives o senzillament adormides -un frec és suficient per desvetllar el dolor i deixar-nos atrapar per les seves urpes d'acer i la seva abraçada asfixiant. Pensem en les persones que pateixen certes malalties, violacions, la pèrdua d'un fill, la tortura, la pobresa, l'exclusióÉ Sofriments existencials, corporals, psíquics o polítics, propers o llunyans, silenciosos o manifestos. En tots els casos, aquesta prova és similar a una aturada del temps, a una pèrdua de referències i de memòria. Res no sembla existir només el dolor que pesa i ens arrossega a un abisme. Aleshores el món tendeix a desfer-se, a buidar-seÉ Qui sofreix se sent sol, terriblement sol, fins que la paraula s'asseca. Només resta una ranera, després el silenci atroç de qui és emparedat viu en l'angoixa.
Ara bé, ser capaç de parlar del propi sofriment, encara que sigui de manera fragmentada, és ja alliberar-se'n una mica, refer el propi món. Recuperar un punt de suport en l'abisme. La solidaritat és també essencial per revifar la presència, mantenir l'esperança, donar espai a la paraula. No solament ser sofriment.
Ja que tota ferida pot esdevenir obertura, tota esquerda llindar. De la vulnerabilitat, de la indigència pot emergir un món essencial on els vincles, la solidaritat, el compartir, la gratuïtat, el despreniment, esdevenen definitius, un món que passa massa sovint desapercebut en el bullici quotidià.
Fins i tot en l'infern de la desolació, un improvís inaudit de vida pot sorgir. Arreu on la deshumanització es desferma sorgeix aquella veu immemorial de Job contra el destí. Qui gosa escoltar-lo agafa la responsabilitat d'existir en un món on el fem pot esdevenir l'estatge de l'humà i afronta, en un combat a mort, l'absurd i el mal.
Tot sofriment és, en el fons, una crida d'ajuda. Una denúncia desvetllant la nostra responsabilitat vers els altres. És l'esperança, al cor de la desesperació, que es manté al costat del sofrent -esclafat, envilit, abandonat a la seva terrible solitud- algú capaç d'embenar la seva ferida, a resistir i a respondre. No estem mai sols. L'absència de resposta sempre serà un escàndol: la possibilitat de l'humà de ser inhumà, tancant-se al sofriment de l'altreÉ i propi.
