Un estudiós de la nostra cultura i civilització va opinar que tenim un 90 per cent de cultura judeocristiana. Un col·lega el va contestar amablement dient-li que era una mica escàs, perquè ja podríem parlar d'un cent per cent. Tot i que deu ser de mal dir percentatges d'una tal naturalesa, es veu l'afinitat entre els dos parers. Hi hauria una altra via per arribar a la percepció d'orígens, arrels: és la via directa de testimonis i rastres dels noms que es queden clavats a l'escenografia urbana, amb ombres i penombres de la memòria , sense anar a regirar arxius i cròniques, feina pròpia dels especialistes.
La presència dels jueus a Girona és d'aquest tipus de lectura popular que és tan interessant com la lectura d'altura acadèmica. La notícia dels jueus a Girona evoluciona. Aquí hem anat variant el retrat que teníem d'aquella comunitat. S'han passat èpoques magres en aportacions rigoroses; hom podia pensar que devia ser mal vist intentar aclarir certes coses, i es tirava pel dret a l'hora de penjar etiquetes. I així s'anaven repetint algunes contradiccions malsonants: durant segles l'Església catòlica tenia a la seva litúrgia del Divendres Sant l'expressió dels «pèrfids jueus», que va durar fins que un Papa amb profund sentit comú va agafar el punt de la i, convertint-lo en un punt final; en canvi, en els primers temps, l'apòstol Pau havia pensat venir a la Tarraconense perquè hi havia molts jueus i, on ell ja havia estat, els jueus se l'escoltaven molt bé i li oferien les sinagogues.
Una altra notícia és que si els jueus es varen establir aquí va ser per un invitació feta per la corona de Catalunya i Aragó; però després vénen les expulsions decretades pels monarques d'Espanya. Una diversitat de criteris, doncs, que a la nostra joventut i amb els llibres d'ensenyament d'aquella època t'ho podies prendre com una corrida de toros amb veredicte final de diversitat d'opinions.
Continuem: el call de Girona imprimia un caràcter de tancament, portes i negocis dubtosos, era el gota a gota de la nostra infància; però un altre dia -o una nova lectura o una nova conferència- et descobria que els jueus, quan calia, també participaven en la defensa de la ciutat. En el llenguatge més corrent també hi havia signes d'un menyspreu contra els jueus: si un esparrec en els pantalons era gran es deia «nas de jueu»; era el mateix nas que els caricaturistes convertien en distintiu ètnic. Hi ha fets ben significatius. Per una banda, si els jueus s'estableixen a Girona es perquè han rebut una oferta del comte Dela i del bisbe Teotari; els ofereixen 25 cases que queden lliures perquè eren els habitatges dels canonges i aquests han anat a viure a la canònica de la catedral; per ironia dels signes dels temps i de la història, temps vindrà en què des del campanar de la catedral es tiraran pedres contra les cases dels jueus, que llavores eren situades a l'esplanada, actual plaça dels Apòstols. El contrast és vertical: primer se'ls ofereix casa, i després se'ls apedrega; la punteria fàcil des del campanar la podem veure com un símbol de la relació: amor/odi, protecció/repressió, tolerància/persecució, com un llarg desfullament d'una margarida de la història, amb anys i segles entre pètal i pètal.
Ara que a Girona es vol fer oblidar uns històrics maltractaments a aquells veïns pretèrits de la ciutat, en algun lloc públic del call es podria recordar aquelles paraules de Bonastruc ça Porta: «Vaig deixar la meva família. Allà, amb els estimats nens educats damunt dels meus genolls, vaig deixar també la meva ànima. El meu cor i els meus ulls estaran amb ells per sempre».
