Un dels problemes més anguniejants que pot viure una família és la desaparició, sense causa aparent, d'un dels seus membres. I a Catalunya, cada any, hi ha uns 3.000 casos d'aquests. Són tan terribles, diuen els afectats, el dolor, l'angoixa, l'estrès, la desesperació per la incertesa i la manca de notícies, que no poques vegades causen patologies físiques afegides a les psicològiques si la situació es perllonga. "Si almenys tingués una tomba on portar flors", diuen molts pares i mares... Per sort, un 98% dels casos es resol en pocs dies, amb el retorn del desaparegut, voluntari o per l'èxit policial.
Però hi ha un 2% del qual mai més no se sap res. I d'aquests casos en sap prou el diputat escalenc Rafael Bruguera, ara exsenador, que durant l'anterior legislatura va estar a la Comissió Especial del Senat per a les Persones Desaparegudes, i la gestió del qual ha merescut un premi de la corresponent Fundació Europea amb motiu del Dia de les persones desaparegudes, el 10 d'aquest mes. Un 2%, els familiars dels quals visiten freqüentment els ens policials a la recerca de notícies. Perquè no tenir ni la informació que no hi ha informació multiplica l'angoixa, la creença que no els fan cas. Per evitar això, a Catalunya s'ha creat l'Oficina d'atenció als familiars de persones desaparegudes, on reben suport psicològic, legal i tota la informació adient. Cal, però, que la denúncia es faci immediatament, abans que comencin a desaparèixer pistes. I més encara quan la desaparició no és voluntària o és delictiva. Aquesta és la terrible situació que viu la quarantena de famílies que encara no han recuperat el familiar desaparegut l'any passat a Girona.
